L’obsessió contemporània del notar. Notar si em vindrà de gust. Ja t’ho confirmaré demà. Quedem però ens escrivim el mateix dia per confirmar. Si et ve de gust confirmes i si no et ve de gust amb alegria olímpica anul·les la trobada. Què és això? I com menys et compromets més dur trobes el compromís.
Ja no és possible quedar d’aquí una setmana amb algú i que no hi hagi cap contacte de confirmació el dia abans o hores abans sense patir una hemiplegia. Aquesta cultura d’infidelitat social es deriva suposo d’un ús histèric del mòbil. Em fa sentir que disposo d’una vida premium si a l’últim moment puc anul·lar aquella cita perquè m’ha sortit un furóncol a l’aixella o se m’ha escantonat una ungla. Una vida d’amo. Hem guanyat el dret de notar i crec que finalment això s’assembla tant a una vida infantilitzada que em fa vergonya. Alguna cosa s’ha atrofiat. Posar-me a mercè del notar, “ho he de notar” em fa súbdit d’un sentiment de petitesa. I en el meu cas penso que és l’evolució d’una patologia molt pròpia de l’actor. Aquella pústula d’argument que quan als actors ens pregunten per un projecte en una entrevista sempre ens sentiràs dir: ens ho hem passat molt bé, he gaudit molt dient aquest text, ens hem entès molt bé amb el director… Des de quan l’experiència de gaudi ha de ser un valor per se i ha de ser la confirmació que el producte és bo? Atès que el paleta ha gaudit molt col·locant aquesta biga, no em rebentarà el cervell si es descalça de les parets…
Notar és un plaer reservat als amos i ara que el noto llegeixo en un text d’un senyor japonès que l’únic paper que ens escau és el de servent, d’esclau, de becari sense sou. Els japonesos sempre tenen raó, ho sap tothom, i qualsevol intent de no acceptar que l’ésser humà és un becari sense sou servidor de l’Univers sencer està abocat a la neurosi de malestar per ínfules de megalomania d’amo. Aquesta és l’única cosa que cal notar. Però em sembla que encara encara no ho noto, senyor japonès. M’ha agradat massa aquesta societat de nou-riquisme.
