RAMPOINES

Jesucrist Instagramer

Preciosa, la diada de Sant Jordi, de veritat, sense sarcasmes. A ningú li agraden les multituds, les cues, els embussos, les parelles de falsos enamorats, les roses a sis euros ni els autors mediàtics fent cara d’interessat mentre escolten avorridíssimes històries dels seus fans. Però ens encanta Sant Jordi. Vaig anar a signar llibres -tot i que l’últim que vaig escriure es va publicar al setembre i, per tant, com a novetat deixava molt a desitjar-, que és un moment de glòria efímera molt necessari per a l’ego de l’escriptor i, enguany, vaig tenir molta sort amb els companys de signatura. A la paradeta de la Moritz (sempre s’han de demanar llocs on hi hagi cervesa à volonté ) vaig seure al costat de l’Antonio Baños i el Marc Pastor. La nostra presència va ser eclipsada ipso facto per una famosa youtuber que no conec, però bé, jo soc un vell desfasat i això no té cap importància. El cas és que vam beure més cerveses que llibres vam signar, i això sempre és bon senyal.

A l’estand de la Fnac de plaça Catalunya em vaig asseure al costat de la meva estimada Natza Farré. Em vaig emocionar en veure la cua de fans que hi havia rere la tanca que separava els mites de la plebs. Hi havia fins i tot guàrdies de seguretat que feien mans i mànigues perquè els followersno ens saltessin al damunt, tractant de captar una espurna del nostre talent. Per desgràcia, aquella gent no era allà per nosaltres, sinó per una famosa, què dic famosa, famosíssima, blogaire de poc més de 18 anys. Ni la Natza ni jo sabíem qui era ella, però allò era com albirar la glòria de Jesucrist Instagramer: els acòlits s’abraonaven sobre ella, brandant llibres i cridant consignes aleatòries. Vaig marxar d’allà corprès. Durant uns minuts, la resplendor de l’adolescència se m’havia adherit a l’ànima com paper de film. D’alguna manera, allò em va fer sentir una mica més vell.