Començaré en mode avi rondinaire però no pateixin: avui vivim en una plaga d'impostació. Qualsevol activitat, i més si cau a prop d'allò que anomenen les arts, va embolcallada de termes bombàstics. De qualsevol ocurrència postmigdiada en diuen creativitat, i la frescor despreocupada de qui fa coses per gust i no hi pensa gaire ha donat pas als relats, relectures i referenciacions multidisciplinars.
El còmic, art d'orígens modestos i populars, també es veu afectat d'aquesta crisi que podríem anomenar d'horror per la modèstia. I molts ens renyen per no acabar de combregar amb aquest salt a l'alta cultura i l'acadèmia de la vinyeta reconvertida en novel·la gràfica.
Jo vinc d'una cultura comiquera que no només reconeixia el còmic com un art popular sinó que en feia bandera. Tant era així que als 80 hi va haver un debat aferrissat per reivindicar els noms populars del novè art. I així, teníem els partidaris del terme còmic (tibat i amb aromes hippies) contra els de la paraula historieta, diminutiu antitètic des del punt de vista moral i estètic de la novel·la gràfica. Alguns, més radicals, van voler implantar el nostradíssim terme de tebeo. Fins i tot Joan Navarro va provar, de fet, de reanimar la mítica capçalera TBO com a costosa declaració d'intencions.
D'aquella època i d'aquella gent recordem ara el valencià Micharmut, que va traspassar el passat 27 de novembre. Enrique Bosch Quevedo, que era el seu nom de paisà, va néixer al Cabanyal i va encarnar fantàsticament allò que es va anomenar Nova Escola Valenciana, amb noms entre altres com Manel Gimeno, Mique Beltrán o l'elegant Daniel Torres. Va ser a la mítica Cairo, bíblia de la línia clara on Joan Navarro exercia de pope i que ens ha deixat, per dir-ho així, obres canòniques d'una línia clara que sempre tenien un fons força dur. En la meva memòria, aquell kafkià homenatge al Topolino de Figueras en forma d'una mosca solitària a Bzzz (1977), les migranyes infernals de Raya o les distopies tecnològiques de Futurama.
Micharmut queda com un d'aquells que creien en les arrels populars de la historieta, en la santa església Bruguera i en la capacitat d'inquietar amb un traç senzill. La seva obra, al seu blog: Sólo para moscas.
