Hikari, el fil de l’escriptor Japonès Kenzaburō Oē, va haver de ser operat a vida o mort per extirpar-li un tumor cerebral només néixer. Va sobreviure a l’operació, però li van quedar danys irreparables: discapacitat intel·lectual, ceguesa parcial, epilèpsia i autisme. Era una flor preciosa que no es movia ni es comunicava. Els seus pares no perden l’esperança. Un dia s’adonen que, per primera vegada, el petit Hikari reacciona subtilment al cant d’uns ocells i li regalen un disc on se sent cantar diferents ocells i una locutora que va dient el nom de cada espècie. El petit es mostra entusiasmat. Al cap d’uns mesos, Kenzaburō passeja amb el seu fill pel camp i queda sorprès quan s’adona que el petit Hikari, que mai havia parlat, de sobte reconeix el cant d’aquell ocell i diu: “Rascla”. Als 11 anys el petit comença a rebre classes de música i malgrat les seves dificultats físiques i intel·lectuals per tocar el piano, les melodies li eixamplen l’ànima de tal manera que l’any 1992 acaba gravant un disc amb 25 peces curtes per a piano que ven més de vuitanta mil còpies. L’any 1998, quatre anys després de rebre el premi Nobel de literatura, Kenzaburō escriu Un amor especial, un llibre dedicat al petit valent i il·lustrat amb dibuixos fets per la seva dona. Diuen que el jardí d’aquesta família de lluitadors està ple de casetes per a ocells i cada vegada que canten recorden que mai s’ha de donar res per perdut.

Històries com aquesta em fan pensar en aquells que defensen postures eugenèsiques, com el senyor Javier Nart; en aquells que consideren que caldria evitar que nasquessin infants “tarats”. Les persones com el Hikari no estan tarades, són meravellosament genuïnes; no són inferiors, són extraordinàries. I vull creure que no, que els ocells no canten per a tothom. Estic segura que quan els eugenèsics passegen pel camp sempre es pregunten el perquè de tant silenci animal.