Giovanna Valls:“Te’n pots sortir. No naixem predestinats a drogar-nos”

Tot i que confessa que és una “enamorada de París”, als vint anys Giovanna Valls va haver de deixar la ciutat on va néixer, quan la seva addicció a l’heroïna la va obligar a allunyar-se’n. Filla del pintor català Xavier Valls, va refugiar-se de la droga al barri d’Horta de Barcelona, el del seu pare, on sempre havia passat els estius. Malgrat que va aconseguir deixar-ho, el pitjor encara havia d’arribar, quan una llarga recaiguda la va portar també a contreure la sida. Va plasmar el seu periple pel “pou llefiscós” de la droga al llibre Aferrada a la vida (RBA, 2014), que ja va per la quarta edició. Mentre n’escriu un altre sobre els “equilibris” que ha de fer qui se’n surt, també ajuda famílies que passen pel que ha passat la seva.

La primera vegada

“La meva primera vegada ho va ser en tots els sentits. Sabia què era l’alcohol i poca cosa més. Quan amb vint anys et trobes amb una línia d’heroïna i et diuen que la provis, la proves. I no saps què estàs fent realment. L’única cosa que puc dir és que l’endemà la meva neurona ja feia que truqués a aquells amics per tornar-hi. Al cap de 15 dies hi estava completament enganxada”, explica Giovanna Valls. “Quan vaig dir prou, en 24 hores ja no em podia aixecar del llit. Els vaig dir a aquells amics que tenia la grip i em van dir que no, que tenia síndrome d’abstinència. Llavors vaig entendre que estava sotmesa als efectes d’una droga que m’estava esclavitzant”, relata l’escriptora, que confessa: “A mi se’m veia fràgil. Però aquella gent me’n van oferir. Jo no ho he fet mai”.

Caure en picat

Després de sortir-se’n amb “una desintoxicació radical” al Centre Cívic de Sants, Valls va aconseguir fer una vida normal fins que una ruptura amb “un alcohòlic maltractador” la porta a Can Tunis. “Vaig posar el braç i em van punxar amb speedball. Vaig tenir una sobredosi, però no em va agafar por. L’endemà tornava a ser a Can Tunis”, explica Valls, que ho recorda com “una caiguda en picat”. “A sobre, al cap d’una setmana vaig agafar la sida i l’hepatitis C. Can Tunis era una catifa de xeringues. Quan me’n vaig clavar una, jo ja ho sabia”, rememora. “Em vaig passar anys llevant-me al matí i anant a robar a diversos Corte Inglés per pagar-me les dosis. Em punxava de 10 a 15 vegades al dia. Però no ho feia per destrossar-me; ho feia perquè hi estava enganxada”.

Una decisió d'amor

“Qui no sap de què va això de caure en la droga no s’ho pot ni imaginar, perquè és apocalíptic. Et canvia la personalitat. Però te’n pots sortir; no naixem predestinats a drogar-nos”, assegura Valls, que recorda clarament què la va motivar a lluitar. “La meva intenció no era ni morir en un descampat, ni en un lavabo, ni en un llit d’hospital. Al llibre explico com passo una nit amb la xeringa plena per traspassar i, a l’altra banda, l’amor i l’esperança per la vida. Quan va sortir el sol, va guanyar l’esperança. Era un 2 de setembre del 2004. Vaig trucar a casa i vaig dir: «Ara sí!»”. “Aquell esforç d’un pare de 80 anys que ve amb les seves memòries a la presó i te les llegeix en 24 hores i et recorda tot allò tan maco... Jo crec que la meva va ser una decisió d’amor”.