El canal #0 de Movistar+ ha començat a emetre Fama, a bailar amb la incògnita de si serà capaç de repetir l’èxit de l’última edició d’Operación Triunfo. Ja ho veurem, però a priori parteix amb un cert desavantatge. D’entrada, sembla que la veu és un mitjà d’identificació més directe amb el públic, tot i que seria genial que la dansa -que tant pateix per tenir visibilitat al món real- aconseguís generar entre el públic més jove tanta simpatia com la que OT genera pel cant. L’altre inconvenient és que, mentre OT s’emetia en obert per TVE, #0 és un canal de pagament. Per mirar de pal·liar aquest efecte, la cadena ha copiat l’estratègia de xarxes d’ OT, que ha estat clau en l’èxit de la seva última edició. Al final, és molt probable que Fama s’acabi seguint més en mitjans com YouTube que no pas en aquest moble tan del segle XX que anomenem televisor.

Més enllà de les crítiques recurrents a aquest tipus d’espais televisius -ja sabem que són més realities o talent shows que no pas programes artístics o culturals-, Fama, a bailar ja ha hagut d’enfrontar-se a un tipus de crítics que potser no havia previst: alguns dels seguidors més fanàtics d’ OT, que s’han dedicat a fer-li la guerra a les xarxes. OT contra Fama és el nou Blur contra Oasis, el nou Beatles contra Stones, i es perpetua així el factor tribal de la música, l’estàs amb mi o contra mi.

No sé què en deuen opinar els professionals de la dansa, però és probable que, veient un desplegament de mitjans com aquest i davant la dificultat de tirar endavant els seus projectes artístics i d’arrossegar-hi una massa important de públic, experimentin algun tipus de sentiment agredolç. D’altres pot ser que ho vegin com una oportunitat, perquè és probable que un programa com aquest representi el primer contacte que molts joves tindran amb l’univers de la dansa i això no s’hauria de menystenir en un món tan encarcarat com el nostre: si us passeu vuit hores al dia en una oficina davant d’un ordinador, és possible que sentiu enveja cap a aquests joves sans, forts i elàstics que flueixen en l’espai de maneres que nosaltres només podem arribar a somiar. Potser només per adquirir consciència de l’existència del nostre propi cos ja val la pena que es facin programes com aquest; vivim en un sistema que castiga la nostra salut de maneres molt diverses per després oferir-nos gimnasos i terapeutes de tota mena que ja s’ocuparan d’arreglar-nos.

En aquest sentit, és impossible oblidar l’exemple de Billy Elliot, un nen capaç de generar bellesa en un entorn tan dur com el d’una comunitat minera a l’Anglaterra dels anys 80. El Billy pateix el prejudici social contra la dansa, quan el ball és en realitat el seu passaport per a un futur millor: ¿deixar la salut treballant sota terra o bé volar per sobre les tàpies de maó roig de Durham cap als escenaris de Londres? La magnífica escena amb la cançó dels Jam Town called Malice ens mostra la presó per al cos que representa el sistema: el Billy té ales, però la societat el manté tancat en una gàbia. I al final, segurament, allò que el sistema menysté és molt més revolucionari que no ens pensem.