EL CONSOLADOR

Em fa més por l’èxit que el fracàs

Des que Patti Smith es va quedar en blanc mentre cantava A hard rain’s a-gonna fall a la cerimònia dels Nobel, una calma interior em governa. Hi ha una serenor dins meu que es va gestar aquell dia i que des d’aleshores em recorda que tinc dret a equivocar-me; que la puc cagar i no passa res. El 13 d’octubre del 2016 s’anunciava que Bob Dylan havia guanyat el premi Nobel de literatura. Malgrat ser l’etern aspirant al premi, era la primera vegada a la història dels Nobel que un músic guanyava el guardó per la seva trajectòria literària.

Dylan va estar dies desaparegut i, finalment, va justificar el seu silenci amb l’acadèmia al·legant que la notícia l’havia deixat sense paraules. El cantant acceptava el premi, però va dir que ell no assistiria a la cerimònia, sinó que hi enviaria la seva amiga Patti Smith perquè recollís el premi en nom seu i cantés un dels seus temes. La valenta i grandiosa Patti va cantar la cançó escollida, però a mig tema es va encallar; va quedar-se en blanc i tot seguit va demanar disculpes, va justificar l’error dient que estava molt nerviosa i va reprendre la cançó entre aplaudiments. Aquell error tan comprensible -quina pressió i quin compromís!- em van fer entendre que perseguim massa la perfecció i que deixem poc marge a l’equivocació, no només en l’àmbit artístic. Aquell lapsus a mitja cançó va humanitzar la cerimònia i, als meus ulls, va fer més gran i més admirable l’estimada cantant, perquè més important que un blanc és el coratge d’assumir un repte i d’afrontar les nostres inseguretats.

Darrere de cada error hi ha un acte de valentia. Però ens falten eines per saber fer de l’error un aprenentatge imprescindible. Personalment, sempre m’ha fet més por l’èxit que el fracàs, perquè a fracassar hi estic més acostumada. Per aquest motiu em repeteixo sovint aquella cita de Samuel Beckett que ens convida a fracassar millorant el nostre fracàs anterior: “ Ever tried. Ever failed. No matter. Try again. Fail again. Fail better ”. u