Deixar-nos de punyetes
Passi el que passi l’1 d’octubre, la cultura catalana té una bona oportunitat per deixar-se de punyetes. Potser no caldria arribar a l’extrem de tenir un Thomas Bernhard a cada cantonada, però sí que seria interessant aprofundir en l’esbudellament de conductes i morals que s’arrosseguen des de fa molt de temps. Tant si s’assoleix la independència com si es perllonga la decadència autonòmica, la cultura hauria de desfer-se de cofoismes i victimismes per mostrar-se com a cultura crítica i independent al marge de servituds cortesanes i de replegaments gremials. Una societat mobilitzada, no només per la independència sinó també pels drets socials, o tot alhora, mereix una cultura igualment mobilitzada i crítica. I encara millor si és crítica amb ella mateixa i, en el millor dels casos, propositiva. D’exemples no en falten, perquè fora del corrent hegemònic ja bull aquest esperit en propostes com les que va aplegar el BAM Cultura Viva a la Fabra i Coats la setmana passada.
Deixar-se de punyetes també significa actuar amb honestedat i sense complexos. Cal exigir honestedat a intel·lectuals que menystenen la literatura catalana actual sense haver obert cap llibre de Raül Garrigasait o Joan Lluís-Lluís, però també a polítics que engeguen la màquina de fum per vendre determinats projectes. Honest és reconèixer mèrits artístics, sí, però també no fugir d’estudi davant la vulneració gairebé sistemàtica dels drets laborals dels treballadors culturals. Actuar sense complexos és celebrar que existeixin formacions musicals com el Quartet Casals i veus com les de Xavier Baró i Rosalía, però també assumir amb naturalitat tot el que té de positiu i de conflictiu el llegat patrimonial cultural, saber recollir i violentar si cal tot allò que ens ha dut fins aquí.u
