FALDILLES I SOROLL

Cuida qui et cuida

Com el vuitè passatger, una bèstia de mil tentacles habita dins meu. Quan aconsegueixo armar-me de coratge, em fico la mà per la boca fins que l’engrapo, l’arrenco i l’expulso de mi amb totes les forces. Però no sé com s’ho fa que sempre torna triomfal, la molt cabrona. I, nyac!, em mossega per dins altre cop. Maleïda culpa.

Aquesta vegada he perdut la batalla asseguda al llit de la meva àvia. Té 94 anys. La mare li està curant una ferida a la cama que no acaba de cicatritzar. Cada dia el mateix ritual: desembena, neteja, desinfecta i tornar a embenar. Una partitura que retorna en forma de queixes i laments. Cada dia així durant més de mig any. I jo? Avui les acompanyo per primer cop. Nyac!, la fera avança cos endins. Les miro i dues clarividències m’aclaparen. Una: que hi ha poques coses més importants que una filla cuidant la seva mare. I dues: que jo no estic a l’altura. Ma mare cuida sa mare, però qui la cuida a ella?

Cuidar qui cuida. Una de les grans reivindicacions que ressona al Beneïda sigui la serp de Sònia Moll, un recull dels articles que aquesta poeta i filòloga va escriure a La Directa, i en què explica com va atendre la seva mare malalta d’Alzheimer fins que va morir. Unes cures intensives que el sistema sanitari delega en els familiars i que haurien de fer els professionals, denuncia. Perquè els anomenats cuidadors informals se senten sobrepassats i desemparats, tan exhaustos que no poden acompanyar emocionalment la persona estimada, que és el que realment els pertocaria.

I inspirada pels textos de Moll, vull cuidar més la mare, que es desgasta cuidant l’àvia. Vull, vull, vull, però no ho faig prou. Sempre trobo alguna excusa que em roba el temps, com teclejar aquesta columna. Tan convençuda que cal situar les cures al centre de la vida, i sovint tan egoista per no posar-ho en pràctica. ¿Escriure sobre el tema no desgrava? Nyac, nyac, nyac!