Contra la violació,‘V’ de vagina,‘V’ de victòria

Costa trobar les paraules, perquè és tan greu que sembla que no pugui estar passant. Com de podrida ha d’estar la justícia d’un país per arribar al punt de blanquejar una violació múltiple? La sentència de la Manada és una ofensa a la víctima d’aquest cas concret però també a totes les víctimes d’agressions sexuals i a totes les persones que pensàvem que la justícia era justa per definició. Però costarà molt tornar a creure en un sistema que empresona rapers per lletres de cançons i polítics per les seves idees o que considera terroristes uns joves que participen en una baralla de bar, i que en canvi mira cap a una altra banda davant d’una violació en grup. La sentència genera fàstic, com fàstic generava la culpabilització de la víctima i l’espectacularització del cas que es va fer des de determinats mitjans de comunicació.

No sé si us passa, però a mi em costa horrors mirar la foto dels violadors. Mirar-los als ulls. Potser perquè soc home i això em posa davant d’un mirall, potser perquè involuntàriament participo d’una cultura masclista que continua sent hegemònica encara que sigui en els detalls més imperceptibles. Em declaro feminista i al mateix temps em causa terror pensar que un gest meu, una mirada, una paraula pugui ajudar a perpetuar aquesta injustícia, perquè, com la majoria, no m’he educat en el feminisme sinó en una cosmovisió predominantment masculina. Això ens ve de lluny. De ben petits. Segur que ha existit aquest gest, aquesta mirada i aquesta paraula de la qual no he estat ni soc conscient i que ni tan sols recordo, però tot i així em fa sentir culpable i per això dono gràcies a totes les amigues que ens fan obrir els ulls i ens ensenyen a ser millors éssers humans. Un cop més, són elles les que han de liderar aquesta revolució, perquè com molt bé diuen, ara això ja és una guerra, una “guerra civil”, com escriu Virginie Despentes.

No tinc clar si els Kalàixnikovs han de ser reals o simbòlics, però és clar que no podem estar-nos de braços plegats mentre dia sí dia també veiem com se’ns governa i se’ns administra justícia des d’un marc mental profundament retrògrad, intolerant, abusiu, autoritari. Ho pateixen, sobretot, els més febles, les dones entre ells. El gènere femení és un actor social profundament transversal i cal aprofitar la seva embranzida, cal que l’escoltem i ens hi sumem, perquè cada vegada és més clar que cal canviar-ho tot de dalt a baix.

És per tot això, potser, que em va emocionar tant descobrir el grup valencià Pupil·les, amb lletres conscientment feministes. Acostumats al rap fortament masculinitzat, immunitzats fins i tot a les lletres masclistes d’alguns dels seus artistes, les cançons de la Natàlia Pons i la Mireia Matoses (i el DJ Rule), que tenen títols com Estima’t o Les silenciades, constitueixen una de les moltes mostres, sovint invisibilitzades, d’altres maneres de fer música i de fer cultura. Pupil·les acaben d’estrenar una cançó anomenada V inspirada en Els monòlegs de la vagina d’Eve Ensler i que vol trencar tabús a l’hora de parlar del cos de la dona: “V de vagina, V de victòria” podria molt bé ser un nou crit de guerra.