Contra els anys 80
Quan gairebé fa 20 anys que dura el revival dels 80, és a dir, gairebé el doble del que dona de si una dècada, vivim un procés de revisió crítica de la seva versió espanyola. Perquè si els anys 80, al món, van suposar el triomf d’un consumisme desproveït de comentari social i, com a molt, amanit de grans campanyes de solidaritat en forma d’espectacle que tampoc acabaven de qüestionar l’ordre establert, a Espanya tot allò va representar l’arribada de la modernitat. Venint del gris i el negre de la dictadura, tot aquell esclat de colors cridaners va ser vist, per a molts, com l’accés definitiu a un paradís de la cultura popular que permetia una sèrie de llibertats individuals fins aleshores reprimides, perseguides i castigades.
L’eufòria del moment va servir, també, per tapar unes deficiències de país que no convenia airejar i per a la majoria va passar desapercebut que aquella festa de modernitat amb epicentre a la capital del regne -la Movida Madrileña- seria la vaselina amb què entraria a Espanya el neoliberalisme global que, de mica en mica -ara ens n’adonem-, ha anat desmuntant el somni de l’estat del benestar. Però aquells anys de passió per les marques esportives, el cinema d’Spielberg i d’Almodóvar i el techno-pop d’Alaska van ajudar a difuminar qüestions com l’atur juvenil, l’epidèmia de l’heroïna, les vagues generals, la guerra bruta contra el terrorisme i altres realitats que haurien mostrat una fotografia molt més grisa de la realitat espanyola.
Al llibre La Movida Modernosa. Crónica de una imbecilidad política (La Felguera, 2016), Jose Luis Moreno-Ruiz ja va ser especialment despietat amb aquest moviment sovint idealitzat, utilitzat primer pel PSOE i després per la dreta. Ara hi torna Víctor Lenore amb Espectros de la Movida. Por qué odiar los años 80 (Akal, 2018), que ja havia trepitjat ulls de poll d’una manera similar amb Indies, hipsters y gafapastas (Capitán Swing, 2014), una crítica semblant a un moviment més recent. És possible que els fans dels grups de la Movida s’enfadin amb aquest punt de vista, però resulta sa confrontar el que ha estat el relat hegemònic durant tant de temps amb un nou relat que neix d’una sensació d’estafa política i social. Perquè no és només la cultura de la Transició el que es posa en dubte actualment, sinó la mateixa Transició. Només cal veure com el procés català ha posat al descobert les greus mancances democràtiques de l’estat espanyol (que per cert ja coneixien, entre altres, els bascos).
No es tracta aquí de demonitzar una sèrie d’artistes, cantants o cineastes que van acceptar de bon grat la catifa vermella que els posava el poder, sinó de veure amb més claredat quin va ser el significat polític i social de tot aquell moviment per ajudar a esclarir la situació en què ens trobem avui. Començàvem dient que el revival glorificador dels anys 80 ja fa gairebé 20 anys que dura, i això és perquè els qui van viure la infància, l’adolescència o la primera joventut durant aquella època han arribat a llocs de responsabilitat i s’hi han quedat. No és estrany que els cineastes, els creadors de sèries de televisió o els nous magnats d’internet reivindiquin el cinema d’Spielberg o el cub de Rubik. El que faltava, potser, és mostrar la cara oculta d’aquella dècada glorificada, per poder entendre-la en totes les seves dimensions.
