ES VIU MILLOR CANTANT

Classes de cultura musical a ‘Operación Triunfo’

Aquesta setmana... ‘(You make me feel like) a natural woman’, Aretha Franklin (1967)

Classes de cultura musical a ‘Operación Triunfo’ / RICARD VILADRICH Zoom

El millor d’aquesta nova fornada d’Operación Triunfo són les classes de cultura musical que reben els concursants. L’any passat les impartia Guille Milkyway, que ja va aconseguir un petit exèrcit de fidels a través de YouTube, i aquest any el profe és Miqui Puig. La idea de les classes és donar als joves cantants un bagatge, que molts no porten de casa, sobre la història, els principals gèneres i figures i la cultura i els significats de la música pop, que és l’àmbit en el qual desenvoluparan el seu cant. Està molt ben pensat, perquè si bé sempre han tingut professors que els ajuden en la interpretació de les cançons que se’ls assignen, per a un músic és importantíssim estudiar a fons i entendre bé el seu repertori. És a dir, han de saber què canten, per què ho canten i llavors podran decidir com ho canten. Hi ha, doncs, una part de recerca per part de l’intèrpret, però aquesta recerca s’ha d’emmarcar dins d’un context que caldria que dominessin.

No és culpa seva si hi ha moltes coses que no saben. Si la història de la música en general ja costa que entri a les aules, imagineu-vos la de la música pop, que sovint és menystinguda fins i tot per alguns melòmans. Per sort, hi ha gent al món com Milkyway i Puig, que de manera autodidacta han atresorat els coneixements que ara poden transmetre. Ho han fet com tothom a qui li ha interessat el pop: a través de discos, llibres, revistes, vídeos, concerts, documentals... L’univers de la música popular és inabastable i no té cap manual d’instruccions. És per això que es transmet de manera primitiva: de boca a orella. Sovint han sigut pares, germans, amics o parelles els que ens han fet descobrir un disc que ens ha arribat a fons. A partir d’aquí, és qüestió d’anar estirant el fil o, com fa Miqui Puig a la seva primera classe, anar unint els punts.

Potser Guille Milkyway, com que era el primer, es va sentir amb la necessitat de donar als concursants un mapa conceptual que els ajudés a navegar per gèneres i artistes, ben ordenats cronològicament. En una de les primeres classes va explicar-los com en la música dels Beatles es podien trobar tots els estils dels anys 60: el folk rock, la música surf, el hard rock, el rock progressiu, la psicodèlia... Era tanta la informació que volia donar que alguns exemples d’àudio duraven només quatre o cinc segons. La informació brollava de manera caòtica i emocionant: hi ha tanta vida en sis dècades de pop i tan poc temps i oportunitats per explicar-la i compartir-la...

Ara, Puig, deslliurat de la titànica tasca d’explicar tota la música pop, es pot permetre el luxe d’anar saltant d’una cosa a l’altra amb un únic fil conductor: l’emoció continguda a les cançons. D’Aretha Franklin salta a Carole King i a Otis Redding, i d’aquesta manera va fent saltirons emocionals fins que se’n va cap al bolero i acaba amb tots els alumnes plorant amb una cançó de Natalia Lafourcade. Sense potser ni voler-ho, se’ls ha acabat posant a la butxaca. I és que la música popular té molt més per oferir del que molta gent es pensa. Tant de bo s’ho mirés algun programador de televisió, perquè un espai com aquest mereixeria molta més audiència.