Canviem el groc per elefants rosa, ‘go-Iceta-go!’

Ahir vaig tenir un malson. Era al pati de l’escola i el Xavier em robava l’entrepà. Ho feia cada dia. No només me’l prenia sinó que quan jo provava d’oposar-m’hi pacíficament m’atonyinava de valent. Molt de prop, el Miquel i la Inés s’ho miraven amb mig somriure burleta -l’un dissimulant, l’altra descaradament- mentre altres nens de la meva classe només anaven donant voltes sobre si mateixos amb les mans al cap i repetint com autòmats: “Que malament, quin desastre tot”, però no feien res per ajudar-me. Quan vaig demanar-los amb qui estaven em van dir: “Ni abusananos, ni nen abusat”, i seguien giravoltant com el conillet de Duracell, xocant entre ells, sense direcció aparent. Vist l’abús diari al qual em sotmetia el Xavier, vaig voler queixar-me a la mestra, però la Inés se’m va avançar i la va convèncer que havia estat jo qui “havia trencat la convivència al pati”. Resultat: em van castigar a mi en comptes del bully.

Sense entrepà, sense pati i amb un ull de vellut, em trobava a la infermeria de l’escola, sol, trist i desvalgut, sabent que, quan sortís, m’esperava una altra pallissa del meu maltractador. Aquell dia, però, va aparèixer el Miquel, un nano petit i rabassut amb cara de no haver trencat mai cap plat. El típic simpàtic que tira la pedra i amaga la mà. Era l’amic espavilat i còmplice necessari del totxo que va pel món estomacant la gent, però em va començar a parlar amb aquella veu tan suau... Mentre em posava pomada als morats dels genolls vaig arribar a creure que per fi tenia un amic, un amic em deia que no em preocupés, que tot aniria bé, que el que calia era estendre ponts amb el meu agressor i que si tenia aquest problema era per ser com soc, que mirés de canviar. I no era que no captés el cinisme del Miquel, de fet, sabia que aspirava a ser el delegat de classe i necessitava el meu vot. El nano mentia més que no pas parlava, però amb aquella careta, aquelles paraules dolces tan ben articulades... una part de mi es resistia quan van començar a sonar uns acords de piano i una melodia que convidava a abandonar tota resistència, a deixar-se portar, a deixar-se anar, a sucumbir a l’encanteri... què coi m’estava passant?

Vaig despertar-me al sofà, xop de suor, òbviament m’havia adormit amb la tele encesa. Era d’allà que provenia la veu del Freddie Mercury cantant: “Aquesta nit m’ho passaré d’allò més bé / em sento viu [...] / flotaré en èxtasi / de manera que no em paris / no em paris ara!” El Miquel era allà, a la tele, amb aquell posat de representant de betes i fils capaç de vendre’t un elefant de color rosa i jo pensava, per què s’ho passa tan bé el Miquel? Que no hi ha presos polítics que passaran el Nadal a la presó? Que el seu partit no ha donat suport al 155? Que no ha estat el seu partit també el que va demanar que es prohibís el color groc? Però res, quan sent el Don’t stop me now surt disparat com si tingués un ressort al cul. “Soc una estrella fugaç saltant a través del cel / com un tigre desafiant la llei de la gravetat / soc un cotxe de carreres passant com Lady Godiva” i aquell frenètic “ Go-go-go! ” Balla, Miquel, no paris, ballem tots com si aquí no passés res, perquè gràcies a tu ara ja sabem que la culpa és nostra per ser com som. Deixem-ho córrer i abracem la normalitat. Però què ens havíem pensat? Vinga, abandonem el groc i comprem elefants de color rosa, som-hi tots: Go-go-go-go!