L’altre dia, a les dues de la matinada, estava nedant com de costum dins del meu habitual mar de dispersió informativa. Aquesta vegada les seves impredictibles onades em van portar a una web satírica que feia inventari de totes les barbaritats que hom pot trobar en l’infinit món del plagi xinès: còpies furibundes de marques de tota la vida en què el nom ha estat lleugerament alterat (ordinadors “Bindows”, restaurants de menjar ràpid “Madonas”) seguits d’un llistat inacabable d’aberracions estètiques: figuretes de Batman guenyes o fins i tot motxilles amb la Mare de Déu de Lourdes dibuixada amb el lema “Club Disney”. Les fotos eren una immersió en un món estrany, divertidíssim a la vegada que grotesc, esclar, des del punt de vista d’un occidental. Tot seguit, vaig passar a visionar un capítol de Family guy on parlava dels multiversos. Resultat? Aquella nit vaig somniar que Stephen Hawking convocava una roda de premsa per anunciar el seu últim descobriment. Que el nostre Univers no és més que una còpia imperfecta d’un original molt menys caòtic, una dimensió on la simetria, tant estètica com moral, és LA LLEI. Que la nostra dimensió no és més que una grotesca còpia d’una altra, i que tot el seu continent i contingut és producte d’un semidéu que la va plagiar, per acabar-ho d’adobar, a partir d’un càlcul d’allò més imperfecte. En definitiva, que tots cohabitem en una mena d’infinit basar estel·lar a petar de meteorits sense sentit, exministres d’economia corruptes, conflictes religiosos, monarquies i altres tipus de tares del tot incomprensibles en l’Univers Original. Potser és així. Qui sap si tots som com aquell Batman guenyo, una còpia mal parida del nostre respectiu original, més bell i intel·ligent que nosaltres, miserables còpies sense copyright. Potser en aquell Univers ningú es deixa la vida al Mediterrani perquè la vida de tots no té preu. Moralina a part, potser el meu original hauria escrit el mateix article, però... infinitament millor.