Afaitar-se la barba no és un assumpte tan trivial com sembla. Un pot meditar la seva decisió durant dies, i molt probablement qui porti molt temps integrant aquell volum extra a la seva cara intentarà postergar tal decisió. Una vegada ens hem decidit, davant del mirall, a cada passada, aquella maquineta amb cara de grill metàl·lic et despulla d’alguna cosa més que de pèl; de valor, potser, o de seguretat en tu mateix. A mig afaitat ja ens envaeixen els dubtes, però ja és massa tard. Ens consolem pensant que de tant en tant necessitem visitar aquell tipus que viu sota la nostra barba per recordar la nostra identitat. És una regressió psíquica i cronològica. Afaitar-se suposa la sostracció d'una dècada quan els cabells blancs afloren. Servidor, víctima d'un trastorn bipolar-estètic, em balancejo, binari, en una concatenació de mesos barbuts i altres pelats. Visc en l’eterna oscil·lació entre la vellositat i la finor, entre el desig de semblar madur, viril, i responsable, i tornar a una psique juvenil, asexuada i humorística. Cada cop que m’afaito estic fent una declaració d'intencions soterrada. Sóc com el navegant que es queda a terra durant l'estiu, o qui necessita talar mals records, com si a cada centímetre quadrat estigués cremant rostolls. Sovint és una necessitat de rehigienitzar-te el cutis, deixar les teves plantes en guaret. Sense el pèl es dilueixen els angles i apareixen arrugues que, sense saber-ho, han crescut per sota. Però hi ha alguna cosa més. Us parlo de passar de la intel·lectualitat barbuda a la docilitat pelada. Afaitar-se avui en dia és gairebé com donar-te de baixa d’un grup social. Bàrbar hipstericidi és afaitar-se al segle XXI. Triguem potser tota una setmana a tornar a acceptar-nos. Per això, us demano que fem un minut de silenci per tots els que en eliminar la barba ens veiem ridículs i a l’instant ja ens en penedim. Aquells que desitgem que passin els dies i que no ens vegi ningú. Ni Déu. Fins i tot Déu ens veu com uns proscrits.
