RAMPOINES

Pla i la importància de Rahola

Fa un parell de setmanes el diputat de Junts pel Sí Jordi Cuminal va proferir aquest tuit: “Molts flipem amb #JosepPla sense ser conscients q som contemporanis de @RaholaOficial i @nadalrafel ni de l’obra q deixaran”.

Tractant-se de Twitter, hom podria pensar que era pur sarcasme. Però no. L’allau de respostes humorístiques que va rebre el tuit són dignes d’ésser esculpides en marbre i penjades a la paret adjacent al Fossar de les Moreres, però em quedo amb la resposta d’un tuitaire que va sortir en defensa del diputat: “No es llegeix Pla i no es tradueix. Una obra mestre [sic] de Rahola com La rosa de foc [sic] ha venut més que Pla en 15 anys”.

No voldria entrar en una guerra de dades sobre el tema de les reedicions planianes ni tampoc entrarem a valorar el fet que algú qualifiqui d’ obra mestre un llibre de Pilar Rahola. Twitter ens regala frases meravelloses cada dia, asseveracions absurdes que deixen en calçotets els seus autors. Quan parlem de futbol, política i sèries de Netflix, els disbarats semblen menys greus, perquè els temes de sobretaula s’han de tractar amb aquella displicència que practiquem els catalans. Però quan entrem en el terreny de l’art, bromes les justes. En el passat, més d’un hipster noucentista es va endur una ganivetada furtiva per parlar malament de la Xirgu o menystenir un article d’Eugeni d’Ors. Fer befa del Barça és una cosa. Enfotre’s de Miró, Papasseit o Victòria dels Àngels n’és una altra.

Quan compares autors llegendaris i personatges il·lustres ja finats que han deixat la seva empremta en la història de la literatura catalana i universal amb autors vius, has de saber que encara que els morts no puguin defensar-se, la seva obra persisteix, incòlume, ferma com un monòlit davant dels simis que tracten d’assimilar-ne la grandesa.