RES A PERDRE

Aquesta foto és robada!

Un amic em va escriure fa un parell de dies per felicitar-me pel cartell tan xulo que han posat al mig de Malasaña. Hi surto mirant fixament a càmera, incitant el vianant a col·laborar en una coneguda revista. En efecte, és preciós. L’únic problema és que no tinc ni idea de què hi fa la meva cara, allà. No serà la primera ni l’última vegada que una empresa utilitza fotos robades per promocionar els seus productes, però sempre em xoca la impunitat amb què la gent es passa pel forro els drets d’autor.

Problemes de l’era de la informació, suposo. És tan fàcil accedir a milers de fotos amb un simple clic que ja no ens plantegem d’on provenen, qui les ha fet o per què hauríem de reflexionar mínimament sobre si les podem fer servir o no. El bombardeig constant d’imatges que rebem diàriament ens ha malacostumat a pensar que internet és un pou infinit de contingut gratuït. No soc una obsessa del copyright, però també sé que els artistes no viuen de l’aire. Que les professions creatives estan en hores baixes. I que a tots ens agrada cobrar per la nostra feina.

Un bon exemple d’aquest problema és la creixent quantitat de perfils en les xarxes socials que es dediquen a postejar a tort i a dret fotos sobre les quals no tenen drets. Mashups de fotos robades que els fan guanyar milers de seguidors sense ni tan sols mencionar-ne l’autoria. En un tres i no res, pots trobar la foto de les teves vacances, o aquellaselfie que et vas fer el cap de setmana, promocionant la companyia de torn.

No estem descobrint la pólvora. L’apropiacionisme s’ha utilitzat des de sempre per elaborar discursos artístics. La qüestió és ¿on acaba la llibertat creativa i comença la còpia malintencionada? ¿Quin és el límit dels drets d’autor? Com a mesura de tall: si vols una imatge i no pots pagar-la, com a mínim contacta amb l’artista i que sigui ell qui decideixi si vol dur a terme la col·laboració.

Haz click para leer el artículo en castellano