ES VIU MILLOR CANTANT

Aprendre a viure en la incertesa

Aquesta setmana... ‘Europe is lost’, Kate Tempest (2016)

Aprendre a viure en la incertesa / RICARD VILADRICH / GETTY Zoom

El moment històric en què estem immersos fa que visquem en dies de gran incertesa i això ens angoixa. Òbviament, tots estaríem més tranquils si sabéssim exactament què és el que ha de passar a continuació però, per sort o per desgràcia, molts ja fa anys que ens hem acostumat a viure en la inseguretat. On ha quedat aquella cantarella que deia “un pis de propietat i una feina per a tota la vida”? El pis, en el millor dels casos, ha passat a ser de lloguer, fins que se t’acaba el contracte i et foten al carrer perquè no pots pagar el que ofereixen els guiris. Llavors te n’has d’anar del teu barri de tota la vida. O has buscar una habitació en un apartament compartit. O tornar a casa els pares. L’ideal de feina per a tota la vida primer es va convertir en una feina estable, després en una de temporal i, finalment, en una feina de merda. Una feina de menys de mil euros, un contracte de pràctiques o un règim de fals autònom. Malauradament, ens hem estat entrenant.

Fa deu anys un músic africà em va deixar en evidència: “Crisi? De quina crisi parles, germà?” Ell era de Ghana. Els argentins de Barcelona també deien que hi estaven acostumats, a les crisis cícliques, mentre nosaltres encara havíem de rebre unes quantes patacades: s’estava desmantellant l’Europa del benestar. Dues carreres i un màster per anar encadenant feines precàries i temporals, per tornar al poble o fugir a l’estranger, si tens sort. Ara ja sabem què és no arribar a final de mes, què és no poder pagar la hipoteca i que el banc -rescatat amb diners de tots- et deixi a la intempèrie. O no poder pagar la llum i morir asfixiat pel fum d’un foc iniciat per una espelma. Sabem què és veure gent gran buscant menjar als contenidors, sabem què son les kellys, persones que netegen hotels per dos miserables euros l’habitació en nom del glorificat turisme.

“Europa està perduda”, escup amb ràbia Kate Tempest al seu disc del 2016, Let them eat chaos, una distopia en present simple, realista, ambientada en el Londres pre-Brexit. És l’Europa financera, sense cor. L’Europa que castiga els més febles amb l’austeritat, l’Europa sense valor per acollir els refugiats, l’Europa de l’auge de l’extrema dreta i el populisme, l’Europa que deixa que el Mediterrani es converteixi en un cementiri, l’Europa que permet que es violin drets fonamentals dins i fora de les seves fronteres. Aquí i ara ho sentim a prop. Massa a prop.

Tempest es posa en la pell d’una cuidadora que fa torns de nit i es preocupa pel món que l’envolta. Rapeja amb ràbia: “Pareu de plorar, comenceu a comprar!” És una cançó desoladora que posa de manifest la violència de l’Europa dels diners: “massacres, massacres, sabates noves”. On són els valors dels que ens han d’ajudar?

Amb aquest panorama és normal que la nostra angoixa vagi en augment, però confiem en les nostres raons i no ens deixem dominar per la por; ja hem après a conviure-hi. Quan ets davant d’una onada gegant només en tens una, de certesa: si t’atures, si entres en pànic, l’onada t’engolirà. I no hi ha marxa enrere. Hi ha una possibilitat, però, de reeixir, i només ho sabràs si ho intentes. Només mantenint la ment clara, només tenint una immensa fe en la pròpia determinació i reaccionant en el moment precís, podràs aixecar-te en la planxa precària que has rescatat del naufragi. Tens una possibilitat de surfejar l’onada i sortir-ne victoriós. Sí, fins i tot aquí, fins i tot a “la terra on a ningú li importa una merda”.