ES VIU MILLOR CANTANT

Amor romàntic i tensió sexual no resolta

Aquesta setmana... ‘Me and Mrs. Jones’, Billy Paul (1972)

Amor romàntic i tensió sexual no resolta / JÚLIA BERTRAN Zoom

Mateu-me si soc un romàntic, però em fascina Me and Mrs. Jones, el hit de Billy Paul del 1972 sobre un home que es veu, cada dia a la mateixa hora, amb una dona casada. Més enllà de les cordes sumptuoses i els cors femenins característics del soul de Filadèlfia, més enllà de la veu de vellut de Paul, de la manera com allarga les síl·labes importants o de la pausa dramàtica que anuncia la tornada, el que més em meravella és l’economia narrativa de la cançó. És un amor prohibit perquè ella està casada, però com ho sabem, això? La composició de Gamble i Huff, en la qual va col·laborar el lletrista Cary Gilbert, no ens ho explica, sinó que ho mostra simplement amb el nom de l’amada: és la senyora Jones, fet que implica l’existència en alguna banda d’un senyor Jones. A més, la lletra ens dona molt poques pistes sobre la seva relació. Només sabem que es veuen cada dia a dos quarts de set (matí o vespre?) al mateix cafè, que s’agafen les mans, que fan tota mena de plans i que tenen una cançó preferida. Després tornen abatuts a les tristes vides respectives, només esperant que passin 24 hores per tornar-se a trobar.

La cançó juga amb la intensitat de sentiments que implica una tensió sexual no resolta. Tot el que envolta aquestes trobades és un misteri, però com a oients ens posem al costat del protagonista i de la senyora Jones. Volem que siguin lliures per poder-se estimar. I aquest és el punt en què no em queda clar si es tracta d’una cançó que enalteix l’amor romàntic o bé el deplora. Perquè l’amor normatiu els fa pensar que allò que senten “està malament”. És una infidelitat que no s’arriba a consumar mai, però la seva latència és encara més colpidora: l’amor romàntic, en realitat, els tenalla i els fa infeliços, de manera que potser és una cançó més transgressora que no ens pensem. ¿L’amor prohibit també forma part de l’amor romàntic o és l’expressió angoixada d’altres amors possibles i reprimits? Imaginem per un moment que el personatge de la senyora Jones fos en realitat la metàfora d’un altre home o que la cançó fos cantada per una noia.

Tot això ho penso perquè acabo de llegir M’estimes i em times (Bridge, 2017), de la Júlia Bertran, on planteja totes les servituds de l’amor romàntic, en el qual podríem dir que es basa la cultura occidental i en el qual hem estat educats. Hi ha, evidentment, moltes més maneres d’estimar que l’heteronormativa, i actualment vivim un procés de desconstrucció d’aquest amor creat i perpetuat per un món heteropatriarcal i artificialment binari. Perquè si només considerem “normal” una manera d’estimar, deixem fora totes aquelles persones que no s’identifiquen amb aquests rols. I no, tampoc es tracta de llançar-nos de cap al supermercat neoliberal dels afectes; el llibre de la Júlia Bertran planteja moltes més realitats. Ho fa a través de dibuixos i també entrevistant antropòlogues, filòsofes, artistes i activistes que sovint plantegen més preguntes que respostes, perquè no hi ha una única resposta més enllà de la conclusió que l’amor romàntic és una forma de dominació com tantes altres, en què la dona i altres col·lectius hi surten sempre perdent.