Alerta: petits racistes al parc infantil
Ara que fa 50 anys de l’assassinat de Martin Luther King i que revisem el seu llegat, cal que mirem també a casa nostra. Tal com s’explicava en el dossier de dilluns en aquest diari, el racisme perviu també en la nostra societat. ¿Heu vist el vídeo de l’agressió racista entre uns nens i nenes en un parc infantil? Va passar a Bilbao, però perfectament podria haver passat aquí. En les imatges, gravades des d’un balcó, veiem com un nen negre d’uns quatre anys vol pujar al tobogan i uns altres, blancs i una mica més grans, l’hi impedeixen. La mare del nen s’espera a les escales i mira de convèncer els altres que el deixin pujar. Està visiblement enfadada i mira enrere, per si troba la mirada d’algun pare o mare que hi pugui intercedir. Només una altra mare s’hi acosta i s’endú el seu fill del tobogan, sense dir res als altres, que es queden dalt i arriben a agredir el petit mentre li diuen “ Tu no eres blanco ”. La mare, derrotada, s’emporta el nen a un altre joc del parc i fins i tot allà el segueixen i continuen increpant-lo fins al punt que la mare, sola, sense que ningú li faci costat, decideix endur-se el seu fill del parc.
El vídeo és terrible i desolador perquè no només fa pensar quina mena de societat estem construint -quins pares tenen aquests nens i nenes?- sinó que la desprotecció d’aquest infant i la seva mare és absoluta. Pensem per un instant que la mare truca a la policia per explicar que el seu fill està patint una agressió racista: ¿enviaran una patrulla perquè uns nens no deixen pujar un altre nen a un tobogan? Haurien de fer-ho, perquè si deixem passar aquestes coses, darrere en vindran d’altres encara més perilloses. I no és un fet aïllat. Fa uns dies m’explicaven que en una aula de primària una nena repartia un regalet als seus companys i companyes de classe, però no a tots, sinó només als que no eren fills de pares immigrants. Casualitat o no, com pot ser que pugui passar això en una escola?
I, tristament, quan traiem el tema del racisme, és habitual trobar qui, en lloc de mirar dins seu, busca i acaba trobant tota mena de justificacions. Perquè, esclar, és més fàcil tirar de tòpics i donar les culpes, per exemple, a la cultura musulmana, que revisar a fons què pot ser que falli dins d’un mateix. Quan dic “Vaig a comprar a El Hadri” massa vegades em contesten “On? Ah, al moro!”, i després em volen convèncer que són els immigrants els que s’automarginen. No, amics, aquí som tots que hem de fer l’esforç per comprendre’ns si és que de veritat hem de conviure com a persones.
L’estiu passat, el còmic italià Luca Bottura va retratar l’estupidesa dels racistes a la xarxa: va penjar una foto de Magic Johnson i Samuel L. Jackson asseguts en un banc i molts van creure que eren immigrants il·legals amb bosses de Prada i Louis Vuitton. I és que l’estupidesa, la ignorància, és a la base del racisme. Potser no estem tan lluny d’aquell públic que s’irritava quan Billie Holiday entonava la tenebrosa Strange fruit, la peça d’Abel Meeropol que descriu amb cruesa els linxaments de negres als Estats Units. Per què s’indignaven tant? ¿Potser perquè els posava davant el mirall?
