CRÍTICA DE CINEMA
GERARD CASAU

El nuevo nuevo testamento

** Direcció i guió: Jaco Van Dormael. 110 min. Bèlgica, França, Luxemburg (2015). Amb Benoit Poelvoorde, Yolande Moreau, Catherine Deneuve, Pili Groyne. Per a qui li agradi la iconoclàstia recoberta de caramel

poi Zoom

Ningú li pot negar a El nuevo nuevo testamento l’embranzida iconoclasta del seu inici: Déu és un malparit que viu a Brussel·les i que gaudeix fent la vida impossible a la humanitat. Farta d’això, la seva filla Ea s’infiltra a l’ordinador del diví per enviar a tots els humans un missatge amb la seva data de defunció, i crea així una consciència de la mortalitat completament nova. Però la proposta comença a grinyolar quan, enmig de gags absurds, s’introdueix el parèntesi d’una dona que, veient que morirà abans que el seu indefens fill disminuït, decideix assassinar-lo piadosament. Un cop baix dramàtic, que només respon a l’ànsia de Jaco Van Dormael per introduir tots els registres possibles, tant si escauen a la pel·lícula com si no. L’empatx conceptual i visual torpedina un discurs reduït a ocurrències estovades (quina pena arrufar el nas en un film en què Catherine Deneuve s’enamora d’un goril·la!), que amb prou feines articula una conclusió de feminisme errat. Segons Van Dormael, tot aniria millor si estiguéssim regits per una deïtat femenina... i estúpida. |