CINEMA
POL TURRENTS

Els nous colors de ‘2001: una odissea de l’espai’

Christopher Nolan ha supervisat personalment una restauració del clàssic de Stanley Kubrick que s’estrena aquest divendres, amb un canvi de color que resulta sorprenent

Els nous colors de ‘2001: una odissea de l’espai’ / WARNER Zoom

El cinema, des del seu naixement fins a l’actualitat, ha estat en constant evolució tecnològica. Des de les pel·lícules en blanc i negre i la manovella dels Lumière fins a l’últim prodigi visual i digital de la factoria Marvel en 4K i Dolby Atmos, hi ha hagut centenars d’evolucions tant de tecnologia com d’estils visuals. Avui podem veure còpies meravelloses de films clàssics i quedar embadalits amb aquell cel blau perfecte de Lawrence d’Aràbia, les sabates vermell robí de la Dorothy a El màgic d’Oz o discernir detalls de la meravellosa Roma de La dolce vita en un gloriós blanc i negre, tot digitalitzat, netejat i polit. Contemplem restauracions cinematogràfiques amb una perfecció tècnica que els autors originals mai van assolir en el seu moment donada la limitació dels suports cinematogràfics fotoquímics. Aquests films clàssics restaurats mai van estar pensats per ser perfectes i moltes vegades en les seves impureses visuals també radica bona part de la seva estètica narrativa.

Normalment, quan es fa una restauració, es busca documentació sobre com es va fer el film i, si estan vius i disponibles, es consulten el director i el director de fotografia, que són els màxims responsables de l’estètica visual d’una pel·lícula. Les limitacions del cinema fotoquímic acostumen a estar en dominants de color involuntàries, contrast elevat, textura de gra, ratlles i brutícies aleatòries i, evidentment, en la degradació del suport amb els anys. Per tant, han de ser els autors o gent qualificada qui prengui la decisió de fins on “netejar” el material original, ja que amb els processos digitals tot és bastant solucionable (fins i tot en casos molt extrems) i això és el que ens ha portat a tenir còpies meravelloses de films clàssics.

Seguint aquests plantejaments de recuperar el cinema tal com era originalment a l’època, Christopher Nolan ha supervisat personalment una restauració de 2001: Una odissea de l’espai de Stanley Kubrick en 70 mm -que s’estrena aquest divendres- amb el vistiplau de la família del director original. En realitat, Nolan l’ha batejat com a Unrestored, perquè ha fugit dels processos habituals de restauració digitals i ha agafat els materials originals de 70 mm i n’ha fet copies noves de projecció emulant els processos químics de quan es va fer el film el 1968, per portar l’espectador actual a viure una experiència similar a com la van viure els espectadors de finals dels 60, és a dir, que ha creat una còpia de 2001: Una odissea de l’espai molt diferent de la que ens podríem imaginar, principalment amb els colors virats i amb els blancs amb tonalitats suaus de color, cosa que dona a tot plegat una sensació de filtre d’Instagram.

Què diria Kubrick?

Ni Kubrick ni els directors de fotografia del film són vius per donar el seu punt de vista, però ens podem remetre a articles sobre el rodatge de l’època, en què Kubrick expressa clarament la seva passió per la puresa, la neteja i la claredat de la imatge, així com també a les diferents edicions en vídeo que es van fer als anys 80 i 90 amb Kubrick encara viu i on estaven compensades totes aquestes tonalitats, fet que ens porta a pensar que probablement Kubrick estava més satisfet amb la imatge millorada com la recordem, amb tots els colors a lloc, tot i que quan es va estrenar el 1968 la pel·lícula sí que tenia aquestes colorimetries sense corregir. Ara bé… Què es millor? ¿Veure la còpia perfecta digitalitzada i restaurada o la versió que ha supervisat Nolan perquè sigui fidel a com es va estrenar el 1968? La resposta és simple, i és que són experiències diferents i complementàries, i si es pot, és millor delectar-se amb totes dues.