La habitación

Convé no desvetllar gaires elements de la trama de La habitación per no aixafar la guitarra a l’espectador desinformat. I tot i que això significa escriure una crítica amb una mà lligada a l’esquena, ja es poden extreure conclusions precisament d’aquesta mateixa premissa. Aquest film irlandès que s’ha colat inesperadament en les quinieles dels Oscars ho aposta tot a un gir de guió radical. Sobre el paper, això no hauria de representar cap problema... si el que envolta aquesta giragonsa sorprenent té prou fonament, esclar. Però La habitación cau en molts paranys lacrimògens, meitat sensacionalistes, meitat inversemblants, que sovint arruïnen un discurs sobre el descobriment del món i la cruel privació de la possibilitat de descobrir-lo. Hi ha, a més, il·lustres precedents menys truculents i menys gruixuts sobre reclusions contra natura ( Frank, del mateix director) i sobre la traumàtica presa de contacte amb la civilització més tard del compte ( L’enigma, de Kaspar Hauser; L’infant salvatge, de Truffaut i la sèrie Unbreakable Kimmy Schmidt ). |