El rock que no sona a la ràdio de Los Deltonos

Los Deltonos són com un cotxe que funciona amb dièsel: fa trenta anys que són a la carretera i han publicat una catorzena de discos sense baixar del vaixell, una mitjana envejable. D’aquí que començar l’any amb nou treball dels grans exponents estatals del rock nord-americà, amb fils conductors cap al blues i el country, sigui una qüestió quasi estadística. Formats l’any 1986, la banda que lidera Hendrik Röver ha sobreviscut a tres dècades movent-se als marges de la massa, construint un gruix de públic fidel, militant i agraït que els segueix amb devoció. Possiblement mai arribaran a tenir un número u a les llistes d’èxit, però no per això deixen de fer bons discos. És el cas d’aquest flamant Fuego, la seva nova referència.

Pot semblar que per a uns veterans com ells presentar un elapé sigui una rutina més derivada de l’ofici, una roda que passa per composició, assaig, gravació, promoció i gira, un procés que Röver defensa amb vehemència: “Avui [l’entrevista va fer-se el dimarts 8 de gener] surt el nostre nou disc i estic il·lusionat, moltíssim. Mira, a nosaltres ens mou una idea, un pensament que ens manté sans i vitals, i és que el millor encara està per arribar. Esclar que al llarg de la teva trajectòria has fet coses millors i altres de pitjors, però cada treball és un pas per aconseguir la cançó perfecta”. El guitarrista càntabre no aclareix si a Fuego l’han aconseguit compondre o no, però sí que ens parla d’algunes de les peces que formen part d’aquest nou treball, començant per la que dona títol al disc, un tall de rock’n’roll primitiu, “greixós, que raspa, molt deltoniana ”, explica, i que és l’entrada a un compendi de 13 cançons que són “cops de puny a l’avorrida taula del mainstream.

Encara que Hendrik Röver assegura que no és “gens autobiogràfic” en les seves lletres, Fuego és un disc que s’ha interpretat com un tractat sobre la maduresa, una maduresa “ben portada”, aclareix el músic. D’aquí cançons com Apagando, Doctor o Correcto, que parla d’aquells pensaments de joventut, quan “creus que les teves idees són inamovibles, i després resulten ser movibles del tot”. En qualsevol cas, Los Deltonos es prenen aquest elapé com “una fotografia del moment en el qual es troba el grup”, una instantània que ensenya una banda poderosa, compacta i crítica, com a Águila, una sàtira de l’auge de l’extrema dreta: “Els que surten a la cançó han aparegut amb força a Andalusia, només espero que ara no hagi de fer una cançó per a cada comunitat autònoma”, diu.

Viure en uns llimbs

Però, de fet, a Fuego la banda càntabra sap jugar amb altres estils, com el soul de Limpio -“Ha quedat un rotllo molt Stax, molt Shaft, oi?”, pregunta Röver-, el cert és que Los Deltonos han tornat a fer el que els ha donat la gana sense por a no ser radiats. ¿Un disc de gènere? “Sempre hem viscut en uns llimbs: massa country per als que són molt rockers, massa rocker per als poppies, massa poppy per als heavies. Però ens sentim còmodes amb aquest fenomen”, expliquen. Només han traït un manament respecte als últims discos de la banda, i és que aquesta vegada no hi ha cap cançó anticlerical: “És cert que sempre en colo alguna als discos, aquest cop me n’he oblidat, però això no quedarà així: en el pròxim n’hi haurà dues”, assegura el cantant i guitarrista.