MÚSICA
QUIQUE RAMOS

El ritme de la favela es ballarà a Barcelona

Aquesta popular música brasilera, també anomenada ‘baile funk’ i que ja sona a tot el món, aterra a la Sala Razzmatazz amb l’actuació de MC Pikachu el 30 de març

El ritme de la favela  es ballarà a Barcelona / RAZZMATAZZ Zoom

La Chana definia el compàs com un laberint amb moltes portes. “En una hi ha perles, a l’altra brillants, a l’altra safirs, a l’altra hi ha maragdes”. La seva manera d’entendre el ball passa per atrevir-se a obrir-les totes perquè el ritme l’arrela i fa que totes les portes siguin la correcta. La major part dels ritmes populars de qualsevol lloc del món funcionen d’una manera semblant. El tracatrà de la rumba, el tum-pa-tum-pa del reggaeton... les defineix un sol ritme i tota la resta és fantasia i joc. Als carrers del Brasil sona bum-chá chá-boom-chachá, és el baile funk que se sent a totes les faveles de les grans ciutats i que contagia la música de ball de tot el món.

El funk de favela ja ha viscut unes quantes vides, sempre envoltades de problemes. Va néixer als anys 80 però no va traspassar al mainstream brasiler fins que no van aparèixer a les notícies imatges de revoltes atribuïdes als funkeiros, la gent que anava als balls a les faveles: adolescents armats, drogues, pobresa i ritmes obsessius van estigmatitzar el gènere fins als nostres dies amb alguns intents de redempció que venien d’Europa i Amèrica del Nord. El primer avís per a molts va ser Arular (2005), el debut de M.I.A. El disc era ple de ritmes exuberants i desconeguts per l’oient occidental. Entre tots aquests nous sons en descobríem un que de seguida es va convertir en tendència, el funk de favela.

El disc de M.I.A. va venir acompanyat d’un mix del seu productor, Diplo, en què ens presentava el gènere, Favela on blast, posteriorment convertit en un documental en què posàvem cara i context a aquestes cançons. Però mentre fora del Brasil el funk de favela es convertia en un ball cool, dins continua sent un gènere estigmatitzat. Era música de barris pobres i perillosos, que es transmetia en festes al carrer, grans raves que es convertien en una font de problemes per a un estat incapaç de controlar la violència i la criminalitat al voltant del ball. Era música de delinqüents que parlaven de sexe, armes i drogues sobre una base senzilla i, mentre que les classes populars l’abraçaven, l’alta cultura brasilera l’entenia com un estil barroer sense cap valor artístic.

MC Pikachu, que serà a la Sala Razzmatazz el 30 de març, va aparèixer per primer cop al panorama vestit amb una samarreta del Barça i un barret nadalenc al vídeo de Feliz natal del seu cosí MC Bin Laden. Tenia 14 anys i un flow psicòtic que de seguida el va convertir en un dels noms més polèmics d’una nova escena paulista que xocava amb la moral general del país. Algunes de les noves estrelles eren menors d’edat parlant de sexe i drogues en vídeos amb més de 100 milions de visites. Moltes d’aquestes cançons podrien passar per un mirall deformat de la generació anterior, un joc d’imitació que espanta els grans i diverteix els joves. Com diu MC Buseta, MC vinculat a la plataforma La Vendicion i únic representant del funk brasiler a l’estat, “qui no balli que s’aparti”. No és música per intel·lectualitzar gaire, sinó per riure de les pròpies misèries i ballar.

La nova onada i MC Pikachu

Ara mateix l’escena està en un moment semblant al que va suposar Despacito per al reggaeton : els músics més aventurers abracen i retorcen el gènere mentre el mainstream mundial s’hi tira de cap i adapta hits com Bum bum tam tam de MC Fioti amb convidats com Future, J Balvin i Juan Magan. Un dream team sorprenent per a un gènere que ja es balla a tot arreu. És una sort que Fuego, les nits de música urbana de la Sala Razzmatazz, comencin a apostar pel funk de favela abans que trepitgi els nostres estadis.