MÚSICA
MAR ROMERO SALA

El ‘reggaeton’ que ve de Colòmbia

Una nova onada de música urbana feta a Medellín conquereix el món amb nous aires i obertura de mires i planta cara a Puerto Rico, fins ara el principal exportador d’aquest ritme llatí

El ‘reggaeton’ que ve de Colòmbia Zoom

“El poble demana reggaeton ”. Ho diu el cantant J Balvin en el seu últim senzill, però no és l’únic: Spotify recull quasi una vintena de cançons d’aquest gènere entre les 50 més escoltades a Espanya. Els número 1 del 2018 de Los 40 Principales se’ls reparteixen Maluma, Luis Fonsi i Nicky Jam. I el prestigiós festival Primavera Sound ha anunciat fa poc, no sense polèmica, que Balvin encapçalarà el seu cartell.

Els protagonistes d’aquesta onada expansiva tenen un epicentre: Medellín. La ciutat colombiana s’ha convertit en un nucli que vessa de reggaeton per tots els porus i acull artistes i productors que envien al món els últims èxits del gènere. Els més coneguts són J Balvin i Maluma, però estan envoltats d’un petit exèrcit de cantants que demostren que el fenomen no es limita a fer brillar un parell de noms.

Molts són fills dels anys en què Medellín era capital del narcotràfic. Balvin naixia quan Pablo Escobar ordenava sense contemplacions els assassinats dels jutges i periodistes que pretenien investigar-lo. Maluma arribava al món un any després de la mort del gran líder del narcotràfic, caigut a trets als terrats de la mateixa ciutat que ara veu l’èxit del cantant. Però d’aquell dia ja fa 25 anys, i Medellín apareix al mapa mundial per motius molt diferents. El productor colombià Gangsta ho diu al Play així de clar: “Colòmbia ja no exporta coca, exporta música”.

I ho fa amb èxit. La indústria i el negoci desenvolupat al voltant de la música urbana ha portat Colòmbia a fer la competència a Puerto Rico, el país que va elevar el reggaeton a escala mundial. Encara és innegable el seu regnat en aquest àmbit, però últimament els ulls s’han girat cap al sud per observar de prop com Colòmbia li trepitja els talons.

“El reggaeton en l’àmbit mundial tenia només un so i s’havia convertit en una línia. Quan vam entrar els colombians li vam donar un altre ambient”, reflexiona Gangsta, que fa deu anys que treballa en la indústria i ha treballat amb artistes de renom del país. “Tenim moltes influències musicals i no ens capfiquem només en una cosa -afegeix-, ho barregem amb cúmbia, amb folklore, amb ritmes africans”.

El principal ambaixador d’aquesta renovació que proposa la fornada d’artistes colombians és, sens dubte, J Balvin. El seu últim disc, Vibras (2018), encaixa amb dificultat sota una etiqueta única de reggaeton : juga amb l’ afrobeat, el dancehall i l’R&B, entre d’altres. Això l’ha portat a l’èxit total: ha cantat convidat a l’escenari per Beyoncé a Coachella, Obama va fer callar el món quan es va preguntar públicament “¿A qui no li agrada J Balvin?” i els circuits del rock i l’ indie el comencen a mirar de reüll descaradament. La música llatina comença a desbordar qualsevol esquema preconcebut.

L’altra cara de la moneda és Maluma, el jove que ha arrasat amb cançons com Felices los 4, i que va acompanyar a Shakira en la seva incursió en el reggaeton amb Chantaje. Al contrari de J Balvin, Maluma es reivindica amb una imatge molt més propera a la que s’espera d’un ídol de la música urbana i no dubta a estampar la seva fotografia a les portades dels discs. Té una aproximació pop al reggaeton que el porta a un vessant més comercial del gènere, i també més fresc.

Així i tot, aquests dos no són els únics colombians que triomfen. Sebastián Yatra, el jove de 24 anys nascut a Medellín, es va donar a conèixer mundialment amb la cançó Traicionera. Després va compartir amb el mític cantant colombià de vallenato Carlos Vives el tema Robarte un beso, en un altre exemple de com el reggaeton ha acabat convencent grans artistes d’altres estils.

D’altra banda, les veus femenines també es reivindiquen a l’escena colombiana. Karol G, nascuda fa 27 anys també a Medellín, aquest any ha guanyat un Grammy Llatí en la categoria de millor nova artista. El seu gran èxit, Mi cama, és un reggaeton dur però treballat melòdicament. Al setembre va publicar amb el porto-riqueny Anuel AA Culpables, una cançó en què fuig del típic dembow i obre la porta a una altra sonoritat.

Farina (Medellín, 1986) li segueix els passos. Amb menys visibilitat internacional, és una de les artistes més versàtils de l’escena urbana a Colòmbia. Barreja sense vergonya una base de cúmbia amb el reconeixible ritme del reggaeton, rapeja de la mateixa manera que canta i no li fa por llançar-se a fer trap i reggae. La cantant representa les ganes d’experimentar dels artistes emergents d’una Medellín en ebullició.

Un altre exemple és Wolfine (Medellín, 1978), que va fer un pas endavant amb la cançó Bella el 2017, reforçat amb el remix que n’ha fet amb Maluma aquest any. El tema comença ni més ni menys que amb uns acords d’ukelele que conviden més a fer surf que no pas twerk, però de seguida es combinen amb gràcia amb el característic dembow.

Finalment, el futur recau sobre Manuel Turizo, un jove de només 18 anys nascut a Montería, prop de la costa caribenya colombiana. Les notes fresques d’Una lady como tú el van donar a conèixer l’any passat, especialment després que el famós estatunidenc Nicky Jam li fes un remix. Turizo ja està forjant un so propi, i la cançó Déjalo, que va publicar fa un mes amb el veneçolà Nacho, està arribant amb força a les ràdios internacionals.

Catalunya i Espanya no estan exemptes de la influència d’aquesta fornada d’artistes colombians que es projecten mundialment. El nom de J Balvin al cartell del Primavera Sound n’és un símptoma clar, més enllà de les cançons de Maluma o Wolfine que sonen a les discoteques. El director de la revista musical Rockdelux, que va dedicar la portada de l’últim número a l’autor de Vibras, Santi Carrillo, ho analitza així: “[El reggaeton ] s’està introduint més enllà de la mateixa música llatina, i que una música així sigui tan protagonista en àmbits fora dels països llatins no havia passat probablement des del mambo o el txa-txa-txa”.

Mentre el reggaeton creixia a Amèrica, la música urbana també s’ha encomanat a Catalunya i a Espanya, i les dues escenes s’han seguit amb un ull posat a cada banda de l’Atlàntic. Els intercanvis són evidents, començant per la participació de la catalana Rosalía en la cançó Brillo de Vibras, prèvia a l’enorme impacte que ha tingut el disc de la cantant El mal querer (2018). Flamenc, R&B i reggaeton és una combinació possible a partir d’ara.

Per la seva banda, el madrileny C. Tangana s’ha submergit també en aquest món seguint l’estatunidenca Becky G amb el tema Booty, una cançó amb el ritme i l’estètica típiques d’aquest gènere musical. A més, l’artista ha actuat dues vegades a Colòmbia els últims dos anys.

De Yung Beef a David Bisbal

També Yung Beef, un dels exponents del trap espanyol, ha trepitjat Bogotá. El novembre passat actuava a l’edició del Sónar de la capital colombiana com a estrella emergent. És un clar exemple de com les influències es mouen en totes dues direccions, igual que la cançó Vuelve, de l’espanyol Beret, en què Sebastián Yatra rebaixa el seu reggaeton per acompanyar els ritmes pausats que caracteritzen la música del sevillà.

Ara bé, no només al món de les músiques urbanes se li ha encomanat aquesta onada. David Bisbal, ni més ni menys, ha publicat amb la colombiana Greeicy el senzill Perdón, un reggaeton en tota regla que allunya l’ídol andalús del seu distintiu pop llatí.

“El reggaeton és considerat una música comercial i hortera, masclista, banal, superficial [...], però representa el batec de la música d’Amèrica Llatina, i això té un valor social molt important”, valora Carrillo. Més enllà dels prejudicis, és evident que, com diu Balvin, “el poble demana reggaeton ”. I no només el poble dels països llatins, sinó el poble de tot el món