Música
QUIQUE RAMOS

El ‘reggaeton’ com no te l’han explicat mai

Oblida els prejudicis associats a un gènere que en realitat té una història plena de matisos i alternatives al ‘Despacito’. Dels busos panamenys a les festes LGTBI fins a arribar a macrofestivals com el Reggaeton Beach Festival o les festes Suave a Razzmatazz. Qui no mou el cul és perquè no vol

El ‘reggaeton’  Com no te l’han explicat mai / REAL GALIO Zoom

El naixement del reggaeton a Panamà explica moltes històries sobre els fluxos migratoris i la política a Centreamèrica. Amb la construcció del canal de Panamà es va anar a buscar mà d’obra barata als països més pobres de la zona, i els immigrants de la primera onada es van mantenir segregats durant dècades en guetos i van conservar els vincles amb els seus països d’origen. Entre aquesta fornada d’immigrants, un dels grups més importants provenia de Jamaica, i es va mantenir aïllat i marginat als barris més pobres i conflictius del país, que més tard connectaria la companyia de busos Diablo Rojo.

Als busos del Diablo Rojo hi viatjaven moltíssims passatgers d’origen jamaicà, i com que era un servei privat amb una competència ferotge, alguns conductors van començar a contactar amb joves perquè hi posessin música. Així van posar la primera pedra del que avui coneixem com a reggaeton : cantaven sobre ritmes jamaicans les lletres que els demanava el conductor per animar els viatges i convertir els seus trajectes en els més populars. Dels radiocassets del Diablo Rojo en sortirien els autors dels hits seminals del gènere: El General i Renato, autors de l’immortal Tu pum pum i de l’enganxosa denúncia a la brutalitat policial El D.E.N.I.

El virus del reggaetones va estendre pel Carib durant els últims anys de la dècada dels 80, però no va ser fins que va arribar a Puerto Rico que va mutar en la forma amb què el coneixem ara. El seu segon origen passa per les mans i les mescles del DJ porto-riqueny Playero. Les seves mixtapes barrejaven hip-hop amb música house i els primers hits de “ reggae en espanyol” -com es coneixia el reggaeton panameny-, amb la idea de fer circular els nous sons de ball per l’illa i esperonar els rapers locals a començar a fer temes propis. Van circular 33 volums de cassets pirates fins a arribar a un volum 34, capitalitzat pel so del dembow, un nou ritme de dancehall jamaicà. En aquella casset autoeditada de l’any 1992 hi cantava un jove desconegut, Daddy Yankee. En els dos anys que van seguir Playero 34, els cantants van allunyar-se del so jamaicà original per acostar-se a formes de cantar més pròximes al rap, amb històries noves que s’estendrien com la pólvora pels barris més conflictius de Puerto Rico.

El reggaeton porto-riqueny ja barrejava totes les temàtiques que ens incomoden avui -lletres que parlen sobre sexe, la conflictivitat i la vida criminal dels barris- i a sobre es ballava d’una manera hipersexual, ja que provenia de danses de la diàspora africana, fins llavors marginada. El govern no podia tolerar que aquella música que ensenyava i feia divertida la part de la societat que no volien mostrar traspassés els barris pobres, de manera que l’any 1995 van decidir atacar el nou gènere fent batudes per buscar les botigues per on circulaven aquelles cintes pirates. No buscaven armes, ni drogues, ni cap organització criminal: era un dispositiu policial per atacar la música que explicava els mals que la societat benestant no volia veure, i mentrestant el mal real seguia allà. En això no hem canviat tant.

Encara ara quan sentim parlar de reggaeton escoltem les mateixes paraules per les quals el gènere va ser censurat el 1995: el reggaeton és masclista, la manera de ballar-lo denigra les dones, les lletres glorifiquen el crim i les drogues, és simple, per a gent sense cultura. Gairebé no és música: és el dimoni fet ones sonores. Tot un estigma que el persegueix des dels seus inicis i del qual no s’ha pogut deslliurar.

Veus de dona

Agafem algunes cançons dels clàssics inapel·lables del rock: del “corre per la teva vida, noieta, si t’agafo amb un altre home serà la teva fi” dels Beatles a “les noies negres només volen follar tota la nit” dels Rolling Stones, o més pròxima, La mataré, de Loquillo. Totes van ser justificades posteriorment com a ficcions o paròdies de comportaments reprovables per part dels seus autors i crítics. Per què no passa el mateix amb el reggaeton? Hi ha un classisme i una ignorància brutal en la manera com es relata el reggaeton, com si tots aquests artistes fossin incapaços de fer l’autoanàlisi que els artistes blancs que provenen de països rics sí que poden fer. Les seves lletres tenen els mateixos problemes de gènere que qualsevol altra música perquè, malauradament, el masclisme i la misogínia estan arrelats amb força en l’imaginari popular, però la resta de músiques no suporten el mateix estigma. Faríem bé de preguntar-nos per què.

No existeixen gèneres musicals masclistes, sinó discursos i persones masclistes. El reggaeton encara no compta amb la llarga història del rock, però té un ventall de veus prou ampli per poder-nos passar tota una nit ballant-lo sense que ens salti l’alarma. Potser el problema més greu respecte al seu discurs de gènere és l’absència de veus femenines que puguin contrarestar les d’ells: si només escoltes homes parlant de sexe corres el risc d’invisibilitzar i anul·lar el desig de les dones. Lady Saw, una de les cantants jamaicanes més importants dels 90, deia que cantava sobre sexe per visibilitzar i normalitzar el desig de la dona. Si ells podien cantar sobre sexe explícit, per què elles no?

Encara avui hi ha qui veu un problema en això. Tenim l’exemple recent d’una de les cantants llatines més importants d’avui dia, Becky G. Quan va fer una gira promocional per cantar el seu èxit Mayores en diverses televisions es va trobar que els principals programes que visitava li van fer canviar i suavitzar la lletra. Això no va passar mai amb La gasolina ni li passarà mai a Maluma. Qui vulgui una llista de noms pot buscar pioneres com Ivy Queen, Lorna i Glory, o més a prop en el temps, La Insuperable, Amara La Negra, La Materialista, Karol G, La Patrona i Natti Natacha, i pel costat més alternatiu del gènere, Tomasa Del Real, Mi$$il, Ms Nina i La Favi. Qualsevol llista de cançons de reggaeton sense elles és una llista fallida.

‘Neoperreo’: l’alternativa

Tots els gèneres tenen la seva alternativa. Al reggaeton més formulari que sona a la ràdio li va sorgir gent com el col·lectiu N.A.A.F.I., que n’investigava els límits, o DJs com Rosa Pistola, que el portava a nous contextos. La DJ i dissenyadora colombiana -resident a Mèxic- va començar a muntar festes al circuit alternatiu i LGTBI de Ciutat de Mèxic. Allà es punxava el reggaeton més dur i hi convidava artistes de diferents llocs de Llatinoamèrica, com les xilenes Tomasa del Real i Mi$$il, o espanyols com Pxxr Gvng i Ms Nina. Així es va crear una escena global als marges que avui coneixem com a neoperreo : produccions més imaginatives -escolteu el reggaeton trist de La Favi o els experiments en la foscor de Paul Marmota- i lletres que capgiren els rols del sexe i la vida nocturna, i canvien els contextos físics. El reggaeton necessita un espai on ballar-se, és música de club, i el neoperreo es balla en un context molt més inclusiu i divers que qualsevol concert de rock o indie.

Si voleu fer-vos una idea d’aquesta alternativa al reggaeton que sona a la ràdio, podeu buscar discos com Bien y mal (2016) de Tomasa Del Real, El perreo de la muerte (2015) de Fernandito Kit Kat -l’àlies reggaetoner de Yung Beef- o la lliçó d’història que suposa La línia del sexxx (2018) de Rosa Pistola, amb col·laboracions de novíssims com MC Buseta al costat de clàssics com Mr Speedy.

Aquests dies a Barcelona

Aquests dies a Barcelona podem veure i ballar tots els vessants del gènere. El 28 de juliol el Fòrum acollirà, en el marc del Reggaeton Beach Festival, estrelles com Daddy Yankee, probablement l’artista més important de la història del reggaeton, Karol G, Juan Magán, algun dels noms amb més projecció del gènere com Mozart La Para o Maikel Delacalle i Bad Bunny, un dels personatges més importants de la música llatina actual.

La mateixa setmana que té lloc el festival de reggaeton comercial més gran d’Europa, podem ballar el seu vessant alternatiu i obert a les noves festes Suave de la sala Razzmatazz -cada dimarts d’estiu- organitzades per dues de les millors DJs del gènere de l’Estat: DJ Flaca i La Diabla. La inauguració va comptar amb Rosa Pistola com a convidada especial, i el dimarts 31 comptarà amb la DJ parisenca Berlin Disaster. N’hi ha per a tothom i només cal buscar-lo: si necesitas reggaeton, dale