Miles, el príncep de les tenebres
Arran de l'estrena del film de Don Cheadle 'Miles ahead', repassem l'obra d'un músic i compositor irrepetible, l'home que va canviar la història del jazz cinc o sis vegades
“Jo he canviat la història de la música cinc o sis vegades. Vostè què ha fet, a banda de ser blanca?”, li va etzibar un cop a Nancy Reagan. Miles Davis va passar a la posteritat pel seu caràcter eixut, però també per ser un dels músics més influents de la música popular del segle XX.
D'anècdotes n'hi ha un munt. Algunes són de l'alçada d'un campanar, com per exemple la que va protagonitzar a Barcelona l'any 1967, quan va deixar penjats els músics que l'havien d'acompanyar al Palau de la Música. Miles Dewey Davis III (1926–1991) era així: imprevisible, capritxós, malcarat... però també se'l considerava sensible, visionari, inquiet, generós, camaleònic i, sobretot, lliure.
El jove Miles Davis va recalar a Nova York, a començaments dels 40, per formar-se a la prestigiosa Juilliard School. Va preferir, però, aprendre directament a les 'jams' del Minton's, on tocava un dels seus herois, el saxofonista Charlie Parker. I també de l'estil del trompetista Freddie Webster: “Li ensenyava tot el que aprenia a la Juilliard i, a canvi, intentava copiar el que feia.”
Miles va ser un músic avançat al seu temps. A finals dels 40, va crear una música nova, profunda, bella, fins i tot misteriosa, reflectida al disc Birth of the cool(enregistrat entre 1949 i 1950, però publicat el 1957). Ja als 50, va publicar algunes de les seves obres capitals: Round about midnight (1957), Miles ahead (1957), Milestones (1958) o l'arxiconegut Kind of blue (1959). L'acompanyaven el bandleader Gil Evans i joves promeses del jazz. Davis va ser un descobridor de nous talents: de John Coltrane al guitar hero Mike Stern, passant per Bill Evans, Herbie Hancock, Wayne Shorter, Chick Corea, John Scofield, Keith Jarrett i un llarg etcètera.
Als 60 va anar més enllà i va propiciar la primera trobada entre la música espanyola i el jazz: Sketches of Spain (1960), on, amb l'ajut de Gil Evans, versionava Manuel de Falla i Joaquín Rodrigo. El mestre Rodrigo es va indignar quan va saber que un paio de l'altra banda de l'Atlàntic havia transformat el Concierto de Aranjuez sense la preceptiva autorització. “Estic convençut que no pensarà el mateix quan cobri els royalties”, diuen que va respondre Davis. Més tard, cap a mitjans dels 60, va fundar un quintet tant o més emblemàtic que el que havia bastit als anys 50 i amb el qual va signar obres com E.S.P. (1965), Miles smiles (1967), Sorcerer (1967), que incloïa una peça anomenada Prince of darkness (Príncep de les tenebres), i Nefertiti (1968). Alguns van considerar que s'esqueia amb la personalitat enigmàtica de Miles Davis.
I Miles va respondre: “Els nois [referint-se als nous fans] aprecien el que els donem. La resta de la gent els dóna merda. Els donen la mateixa porqueria de sempre, perquè estiguin còmodes”. Davis es va apropar al rock i a l'avantguarda per la via del so electrificat. Va ser un dels pioners de l'anomenat jazz fusió, estil que el va acostar a un públic més jove i amb el qual va triomfar en festivals de rock com els de l'illa de Wight. Bitches brew (1970) és l'obra més coneguda d'aquest període, un treball tan adorat pels aficionats al rock progressiu com repudiat pels puristes del jazz.
El 1981 encara hi havia qui l'acusava de no fer jazz, etiqueta que ell de fet rebutjava: “Quan algú que es considera aficionat al jazz em diu que ja no toco jazz, em quedo perplex. Mai decideixo quin tipus de música tocaré, senzillament perquè mai he pensat que la música es pugui dividir en diferents categories”. Als 80 va publicar treballs de jazz fusió supervendes com ara We want Miles (1982), Tutu (1986) o Amandla (1989). També és quan va visitar més cops Barcelona i va fer concerts històrics, com el de La Villette, a París, o el del Festival de Jazz de Montreux, en el qual va participar el baixista català Carles Benavent, l'únic músic de tot l'Estat que ha treballat mai amb Miles Davis.
El príncep de les tenebres va morir el 28 de setembre del 1991. Tenia 65 anys. Per a la posteritat va deixar un disc, Doo bop (1992), on es troben el hip-hop i el jazz. És l'epitafi de l'home que havia après a tocar al costat de Charlie Parker, admirava Stravinski i Ravel i adorava Prince. Malgrat que va ser un personatge conegut per les seves declaracions incendiàries, per les seves excentricitats, per l'afició a la boxa i a les drogues, per defensar els drets dels afroamericans, Davis, el patriarca Miles Davis, volia passar a la posteritat simplement com a compositor i intèrpret de música: “No sóc un home-espectacle ni ho vull ser. Sóc músic,” va dir el 1963.
