Reportatge
RAQUEL FONT

El planter musical de l’Esmuc

Grans noms de l’actual panorama musical com Rosalía, Marco Mezquida, Arnau Tordera i Sílvia Pérez Cruz s’han format a l’Escola Superior de Música de Catalunya, el primer centre públic d’estudis musicals superiors al nostre país, que està a punt d’arribar a la majoria d’edat

El planter musical de l’Esmuc Zoom

A l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) no hi entra ningú que no sigui bon músic. Potser hi ha qui no té certs coneixements teòrics, però la llavor hi és i això és el que intenten destriar les exigents proves d’accés, que cada curs deixen molta gent a les portes del seu somni. El panorama musical català n’és ple, de músics que han passat per l’Esmuc, i alguns amb molta projecció internacional. Des de la trompetista i cantant Andrea Motis i la cantaora Rosalía fins al guitarrista Pau Figueres o el pianista Marco Mezquida. Ara fa justament 18 anys que es va començar a gestar l’Esmuc, el primer centre a Catalunya de titularitat pública, que se sumava a la tradició d’altres escoles superiors de música amb una important trajectòria, com el Taller de Músics i el Conservatori del Liceu (a les quals cal afegir actualment l’Escola Superior de Música Jam Session).

Gemma Humet, Marco Mezquida, Clara Peya, Marc Sambola, Pau Figueres, Joan Rovira i Arnau Tordera (Obeses) són alguns dels músics que han passat per l’Esmuc. Tots ells han triat camins musicals ben diferents, però tenen una història en comú. Marc Sambola va entrar-hi el 2006 per estudiar guitarra clàssica. “Agraïa cada dia poder ser allà”, sobretot en moments difícils: “Quan ets dins pateixes, però quan surts i mires enrere t’adones de l’espai que teníem amb la convergència de diferents disciplines, del professorat de gran qualitat i del munt de músics amb qui has conviscut”. Sambola s’ha acabat dedicant a la composició de teatre musical i està convençut que “l’Esmuc t’ofereix les eines per enfrontar-te a qualsevol repte”. Actualment està girant per tot Catalunya amb A Grup Vocal i l’espectacle Octubre. Cançons per la llibertat i aviat estrenarà al Teatre Condal el muntatge Artaban, la llegenda del quart rei mag.

Moments de crisi

Gemma Humet també pensa que “és un luxe poder-hi estudiar”. Ella hi va entrar el 2007 per fer la carrera de piano clàssic, però al cap de dos anys es va adonar que el que volia en realitat era cantar i va plegar. Descobrir que el que havia estat fent des dels cinc anys no era el que volia “va ser una experiència traumàtica”, però va tornar-hi com a cantant de jazz. Actualment és una de les veus femenines més reconegudes del nostre país, col·labora amb el guitarrista Toni Xuclà i és companya de viatge del també guitarrista Toti Soler, amb qui publicarà el seu primer disc com a duet, just ara que tanca la gira de presentació del seu segon àlbum en solitari, Encara (2017).

Per al cantautor Joan Rovira, el primer any a l’Esmuc tampoc van ser flors i violes. Quan va arribar-hi el 2005 per estudiar saxo modern se sentia “el pitjor de la classe”. Lluny de desanimar-se, es va activar i sempre era l’últim de sortir de l’escola. Recorda la gran generositat dels companys, però es va arribar a obsessionar tant que, quan va acabar, va tornar al poble, a les Terres de l’Ebre, i va deixar el saxo durant quatre anys. Allà va recuperar la guitarra i amb el temps es va començar a obrir camí com a cantautor. Ara està acabant de gravar el seu tercer disc, que es publicarà el març del 2019.

Compartir experiències

Si alguna cosa recorden els músics del seu pas per l’Esmuc és la possibilitat de compartir l’experiència amb tanta gent que estudiava disciplines molt diferents, amb qui s’han anat retrobant i han anat compartint projectes. Precisament una de les persones que van marcar el pas de Gemma Humet per l’Esmuc va ser Pau Figueres, que va estudiar a la mateixa promoció i va produir el seu primer disc. Figueres hi va estudiar guitarra clàssica i, tot i que no l’apassionava i que ho va fer seguint els consells del seu entorn, va aconseguir una gran base tècnica. Es va plantejar deixar-ho, però allà havia trobat un ambient en què “tothom és igual de friqui que tu”.

“El model de l’Esmuc és únic a tot l’estat espanyol”, assegura el director sortint Josep Borràs, que va formar part de l’equip inicial que durant el primer any va planificar com seria el centre per obrir portes el setembre del 2001. Borràs considera que la proposta era molt ambiciosa perquè apostava per moltes especialitats instrumentals (clàssica, jazz i música moderna, música antiga, flamenc, música tradicional...), però també per la pedagogia, la musicologia, la sonologia i la promoció i gestió.

Pau Figueres és un exemple d’aquesta amplitud de mires. Com a guitarrista es mou per molts estils i gèneres diferents i ha acompanyat cantants molt diversos: Maria del Mar Bonet, Feliu Ventura, Mayte Martín, Judit Neddermann, Sílvia Pérez Cruz... Fins i tot Rufus Wainwright el va convidar a tocar al concert que va fer al Festival Jardins de Pedralbes. Ara acaba d’estrenar un nou treball, Nada nuevo bajo el sol, el segon del seu projecte en solitari.

“La riquesa potencial que té l’Esmuc com a escola on conviuen de manera rigorosa moltes disciplines” és un dels aspectes que va atraure també el pianista menorquí Marco Mezquida: “Això fa que l’educació musical sigui molt més rica i pròxima a la música del segle XXI”. Mezquida va entrar a l’Esmuc el 2005. Va poder triar entre piano jazz i piano clàssic i es va decidir pel primer perquè sempre s’ha sentit “amb més necessitat creativa que interpretativa”. Just quan va acabar, va entrar a formar part del quintet de Giulia Valle, i des de llavors la seva trajectòria no ha parat d’anar amunt. És un dels pianistes més ben valorats i buscats del panorama jazzístic de l’estat espanyol. Té un munt de projectes en marxa, com el que comparteix amb el guitarrista de flamenc Juan Gómez, Chicuelo, o amb la cantant Sílvia Pérez Cruz, i també està girant per tot el món amb el muntatge Els somnis de Ravel i està preparant un nou disc.

L’Esmuc té 600 alumnes de grau superior, 300 més de màster i formació continuada i més de 200 professors, que per ser-ho han d’estar en actiu. Tots els alumnes coincideixen en la qualitat del professorat, alguns dels quals venen de diferents centres europeus, explica Melissa Mercadal, coordinadora de màsters i recerca de l’Esmuc.

Una bombolla

Arnau Tordera, cantant i compositor del grup Obeses, va entrar a l’Esmuc per estudiar composició i fer classes amb Albert Guinovart, després d’estudiar filosofia. Recorda que van ser uns anys de gran creixement com a músic: “Estàs com en una bombolla on tens a l’abast coses que en altres àmbits seria complex”, i sobretot valora el fet d’entrar en contacte amb una gran quantitat de músics de gran nivell amb qui després ha col·laborat. Actualment, Tordera treballa en tres direccions: el grup Obeses, amb qui acaba de publicar el seu cinquè disc; Les cançons seran sempre nostres, un projecte en què fa un rentat de cara a les cançons tradicionals catalanes a partir de recursos moderns, i La màquina del temps, una cantata que interpretaran centenars de corals de tot Catalunya.

La pianista i compositora Clara Peya va entrar-hi el 2001 per estudiar piano clàssic, quan només tenia 15 anys, de la mà del professor Leonid Sintsev. Al principi combinava l’institut i l’Esmuc. Era tan jove que llavors no era ni conscient que “ser pianista implica venir d’una família amb recursos que t’ha de poder pagar unes classes i comprar un piano”. Quan va acabar a l’Esmuc havia d’anar a Rússia per continuar la seva formació, però es va adonar que “en el món del clàssic no vibrava”. La pianista creu que la manera de fer de l’Esmuc certament t’ofereix una visió molt àmplia, però, per contra, produeix “una castració de la creativitat”. Va aprendre a improvisar i a harmonitzar i ara és una de les creadores més originals del panorama musical del nostre país. Té la sort de treballar molt, diu. Està presentant el seu últim disc, Estómac (2018), i té projectes amb Les Impuxibles: han estrenat Painball i l’any que ve estarà de companyia resident a la Sala Beckett amb Suite TOC. u