MÚSICA
BORJA DUÑÓ AIXERCH I XAVI SÁNCHEZ PONS

Els 25 millors discos del 2018

Pel que fa a la música popular, els últims 12 mesos seran recordats pel fenomen Rosalía, però també per la globalització definitiva dels ritmes llatins emparentats amb el ‘reggaeton’. Pop metafísic, R&B contemporani, ‘indie rock’, ‘trap’ i electrònica somiadora són altres de les sonoritats que ens han acompanyat del gener al desembre. Han col·laborat en la confecció d’aquesta llista Albert Fernández, Gerard Casau, Marta Terrasa, Raquel Font, Joan S. Luna, Jordi Garrigós, Manu González, Oriol Rodríguez, Roger Estrada, Xavi Sánchez Pons, Yeray S. Iborra i Borja Duñó Aixerch

Els 25 millors discos del 2018 / CANADA Zoom

01

ROSALÍA

‘EL MAL QUERER’

L’any 2018 ha sigut l’any de Rosalía, i no és que no l’hàgim vist arribar. De fet, vam acomiadar el 2017 amb Los ángeles, el primer disc de la de Sant Esteve Sesrovires, en la tercera posició d’aquest rànquing. Aleshores, tot i que amb la guitarra de Raül Fernández Refree, celebràvem un disc de flamenc més pur, però coneixent els populars vídeos que havia protagonitzat amb C. Tangana no era forassenyat imaginar un treball com El mal querer, amb un peu en el flamenc i l’altre en les noves músiques urbanes. I, ara sí, amb la producció de Pablo Díaz-Reixa El Guincho, Rosalia Vila ha sabut crear un so, un discurs i un imaginari que té el punt just d’exotisme per agradar més enllà de les nostres fronteres, cap on sembla que s’encaminarà la seva carrera d’ara endavant. Rosalía ha estat, a més, un fenomen cultural que ha protagonitzat tantes o més discussions que l’assalt definitiu del reggaeton a un mainstream cada vegada més multicultural.

02

J BALVIN

‘VIBRAS’

¿Un disc de reggaeton al podi del millor de l’any? El que ningú s’hauria cregut el 2017 -any del Despacito - s’ha fet realitat gràcies al colombià J Balvin, que ha depurat el so del ritme llatí més popular del moment per fer-lo digerible per a grans audiències blanques i anglosaxones. No és només el so, més suau, auster i amb picades d’ullet a l’electrònica més actual, sinó també les lletres més políticament correctes i col·laboracions estratègiques amb gent com Rosalía i Cardi B, el que l’ha fet arribar a públics com el del Primavera Sound.

03

FERRAN PALAU

‘BLANC’

El torrent creatiu de Ferran Palau ha anat trobant el seu camí natural fora d’Anímic, on ha pogut consolidar una marcada personalitat artística forjada en una concepció poètica i minimalista del folk que s’ha començat a anomenar pop metafísic i on també s’hi inscriu El Petit de Cal Eril. Amb constants referències a la natura i un ritme pausat que convida a endinsar-se en un bosc encantat, la veu de Palau t’agafa la mà i et reconforta mentre avances captivat per peces tan magnètiques com Res i els seus ecos animistes.

04

EL PETIT DE CAL ERIL

‘TRIANGULAR’

No és la quadratura de cercle sinó del triangle. Una suma de tres EP enregistrats entre la Garrotxa, Guissona i Nova York que destil·la la millor essència del folk psicodèlic d’El Petit de Cal Eril. Atmosfèric i elèctric, minimalista i màgic, i amb un grup plenament cohesionat que ha forjat el seu so al llarg dels concerts de l’anterior treball, La força.

05

IDLES

‘JOY AS AN ACT OF RESISTANCE’

El 2018 gràcies a Idles, el punk-rock ha tornat a ser festiu i alhora perillós. El quintet de Bristol ho demostra amb un disc que és capaç de celebrar la vida mentre et diu que gairebé tot és una merda. Liderats per la veu cascada de Joe Talbot, els britànics són fills bastards d’Iggy Pop i els Stooges.

06

NILS FRAHM

‘ALL MELODY’

El disc de música electrònica més important de l’any. Frahm, conegut per fer servir teclats analògics en les seves creacions, extreu de la seva col·lecció de sintetitzadors una paleta de sons enlluernadora i impressionista capaç de calmar els nostres dimonis interiors. Sí, electrònica que cura.

07

JON HOPKINS

‘SINGULARITY’

Deixeble avantatjat de Brian Eno, Jon Hopkins continua expandint la seva concepció còsmica i emocional de la música electrònica. D’una bellesa que pot arribar a provocar llàgrimes, els temes de Hopkins imaginen paradisos artificials on es pot ballar eternament.

08

LOW

‘DOUBLE NEGATIVE’

Low celebren el seu vint-i-cinquè aniversari en actiu amb un excel·lent disc de rock experimental que continua amb el trencament amb el seu passat que va significar Ones and sixes (2015). Double negative és un enigma sonor rocós i insondable, una mica com el David Lynch de la tercera temporada de Twin Peaks.

09

ELS PETS

‘SOM’

L’austera producció de Joan Pons, El Petit de Cal Eril, combinada amb el talent compositiu de Lluís Gavaldà i Joan Reig, ha donat el que segurament és el millor disc dels de Constantí, el que millor ha capturat la seva essència.

10

CLARA PEYA

‘ESTÓMAC’

Enfadada amb l’amor romàntic, la pianista i compositora Clara Peya ha creat una col·lecció de cançons que conviden a sentir més amb l’estómac que no pas amb el cor. A través de la veu de Magalí Sare i al costat del contrabaixista i productor Vic Moliner, Peya s’endinsa en territoris com el hip-hop.

11

COURTNEY BARNETT

‘TELL ME HOW YOU REALLY FEEL’

L’essència del pop-rock independent nord-americà dels anys 90 té en Courtney Barnett la seva millor defensora i hereva. A Tell me how you really feel, l’australiana torna a parlar de si mateixa i del món que l’envolta amb una proximitat i una sinceritat captivadores.

12

U.S. GIRLS

‘IN A POEM UNLIMITED’

Deu anys després de publicar la seva primera referència, Meghan Remy es confirma com una de les veus més personals del pop independent actual. In a poem unlimited fa servir la psicodèlia i la música disco per construir un discurs compromès i feminista on també hi caben hits com l’irresistible M.A.H.

13

TIRZAH

‘DEVOTION’

Tirzah Mastin i Mica Levi signen un d’aquests discos de debut que escapen de les etiquetes. A mig camí entre el pop d’autor, el soul futurista i l’electrònica de baixa fidelitat, Devotion fa ús d’una producció cuidada i minimalista i emociona amb les seves petites tonades confessionals a cau d’orella.

14

SHAME

‘SONGS OF PRAISE’

Un dels debuts més poderosos de l’ indie-rock britànic recent. Songs of praise presenta una amalgama ben conformada de referents: els ritmes marcials de The Fall, el pop obscur d’Interpol i fugues cap al post-hardcore nord-americà. Shame no perdonen amb les seves muralles de so i els seus provocadors textos.

15

JANELLE MONÁE

‘DIRTY COMPUTER’

Al seu tercer disc, la cantant de Kansas es converteix en una mena d’androide de l’R&B, amb cançons tan reeixides com Make me feel -homenatge a Prince?- i col·laboracions de gent com Brian Wilson, Pharrell Williams i Grimes.

16

DA SOUZA

‘FUTBOL D’AVANTGUARDA’

El pop de guitarres en català pot presumir d’una obra major publicada el 2018. Futbol d’avantguarda s’apropa a l’imaginari de Vampire Weekend i va ple de màgia: les melodies escoceses de Migracions de salmons, els arranjaments de vent de Finals o els aires The Velvet Underground d’ Una bicicleta.

17

KAMASHI WASHINGTON

‘HEAVEN AND EARTH’

Tres anys després d’enlluernar amb el monumental The epic, el saxofonista de Los Angeles torna a tirar d’èpica jazzística al també aclaparador Heaven and earth. Jazz còsmic i orquestral que connecta amb l’esperit de transcendència de John Coltrane i que evoca un retrofuturisme majestuós.

18

LOS HERMANOS CUBERO

‘QUIQUE DIBUJA LA TRISTEZA’

Després d’haver-se fet un nom amb la seva particular barreja de bluegrass i folk de La Alcarria, Los Hermanos Cubero han transformat en bellesa la tristor més absoluta, inspirats per la mort d’Olga, la dona d’Enrique Cubero. El dibuix de la portada, de la seva filla, il·lustra a la perfecció el sentiment del disc.

19

CARDI B

‘INVASION OF PRIVACY’

Debut discogràfic de rècord per a la rapera novaiorquesa Belcalis Marlenis Almánzar, que ja s’havia fet popular a la televisió i havia llançat singles de gran èxit abans de publicar un disc amb col·laboracions de Migos, J Balvin, Bad Bunny i SZA que l’ha consolidat com la gran rapera de l’actualitat.

20

JORJA SMITH

‘LOST & FOUND’

Un altre debut extraordinari és el de la britànica Jorja Smith, que a Lost & found es mostra com una cantant magnètica en un registre que fusiona la tradició de l’R&B més clàssic amb els beats de la nova música urbana i es postula com un dels grans noms de futur.

21

PARQUET COURTS

‘WIDE AWAKE!’

Corredors de fons de l’escena indie-rock novaiorquesa, Parquet Courts renoven el seu so proper al postpunk clàssic amb unes gotes de funk sintètic i de ball maquinal. Wide awake! sona igual d’energètic i de combatiu que els seus anteriors discos, però ara la seva fórmula guanya en matisos i ganxo melòdic.

22

NIÑO DE ELCHE

‘ANTOLOGÍA DEL CANTE FLAMENCO HETERODOXO’

L’ enfant terrible del flamenc, estimat pel públic de festivals com el Sónar i odiat a mort pels ortodoxos, ha creat el seu cànon al marge de convencions en un disc que convoca referents allunyats del gènere i on recita l’antiflamenquista Eugenio Noel i reivindica el flamenc català de Juli Vallmitjana.

23

YUNG BEEF

‘ADROMICFMS 4’

El pioner del trap espanyol combina experimentació i hits en una mixtape flamígera on predominen els beats gòtics, les melodies sensuals i els versos sobre els perills de la fama. Adromicfms 4 esvaeix els dubtes sobre la vàlua de Beef.

24

MGMT

‘LITTLE DARK AGE’

La col·lecció de hits més sonada de l’any i un tractat de pop psicodèlic exuberant que renova el gènere a base de frescor i de troballes de producció. Amb Little dark age MGMT recupera el ganxo comercial sense trair-se creativament. Un petit miracle que combina foscor i llum.

25

TY SEGALL

‘FREEDOM’S GOBLIN’

Autèntic stakhanovista i renovador del garage-rock, Ty Segall ha publicat tres discos aquest 2018. Freedom’s goblin va ser el primer que va arribar i també el millor. Molt proper en esperit a la primera etapa dels T-Rex de Marc Bolan, el desè treball de Segall ofereix una classe magistral de psych-rock marcià.