Música
DAVID BROC

El heavy és cultura

Els ‘heavies’ també escriuen i llegeixen. O què et pensaves? Maltractat històricament per les diferents elits culturals, el ‘metal’ ha demostrat al llarg dels anys que és una font inesgotable de material literari i periodístic de qualitat. I ara que estem a punt de viure una nova edició del Rock Fest val la pena reivindicar-lo

El heavy és cultura El heavy és cultura / YOLANDA LÓPEZ Zoom

Encara avui es recorda entre els fans del heavy metal un article de l’escriptor Kiko Amat al suplement Culturas, de La Vanguardia, publicat el 4 d’abril del 2007. El text, que portava per títol Flamígera bola de rock, era una crònica d’un concert de Saxon que es convertia en una ridiculització sagnant de l’univers heavy. Més enllà d’alguns arguments raonables i també d’un cert to de superioritat moral i estètica de l’autor, tot s’ha de dir, el més interessant de tot plegat va ser la reacció que va generar: des d’algunes cartes al director reflectides en la secció del defensor del lector del diari fins a un rebombori important en blogs i fòrums relacionats amb el gènere, que posava de manifest un sentiment de pertinença i comunitat difícil de trobar en altres estils i que encara perdura: no és estrany trobar-se pensionistes que reivindiquen amb orgull el seu passat heavy.

Tot i que en el seu moment va provocar rialles i molt de safareig en l’entorn del periodisme musical, és una anècdota més per il·lustrar la difícil relació que han mantingut sempre la cultura i, sobretot, l’anomenat bon gust cultural amb el heavy metal. Sovint tractat com un gènere menor, bastard, només apte per a adolescents de cabells llargs, immadurs i abduïts per la literatura fantàstica o per a adults amb síndrome de Peter Pan, l’elitisme musical i generacional ha arraconat sistemàticament el heavy com si les seves prestacions fossin menys valuoses i rellevants que les d’altres estils i ha emfatitzat de manera flagrant alguns dels vicis endèmics més notoris de l’escena.

Per exemple, el paper que hi juga la dona, encara avui molt testimonial pel que fa al circuit de grups. Sense anar més lluny, de tots els festivals que se celebren a Espanya, el Rock Fest, que arriba a Can Zam (Santa Coloma de Gramenet) els dies 5, 6 i 7 de juliol és el que té el percentatge més baix de presència femenina al cartell, concretament un 0,91 %, molt lluny del 10,8% de mitjana a la resta. O els seus problemes per readaptar-se als temps i l’envelliment generalitzat i cada cop més evident als concerts de la seva base de seguidors: alguna part de culpa hi deu tenir el fet que els joves d’avui associïn més la rebel·lió, la queixa o la diversió al hip-hop o l’electrònica que al metal.

Però tot i els seus problemes i carències, és notori i innegable que el heavy sovint ha estat deixat de la mà de Déu des de determinats sectors de la cultura, que se l’han mirat amb molta condescendència. Aprofitant la celebració del Rock Fest, que en l’edició d’enguany presenta com a caps de cartell llegendes tan importants com Kiss, Scorpions, Ozzy Osbourne o Megadeth, ens venia de gust reivindicar-lo més enllà del seu llegat musical. És un bona ocasió per parlar de la relació entre el heavy metal, la literatura i el periodisme musical. Perquè, en efecte, el heavy, com la televisió, també és cultura, tot i els constants prejudicis dels quals ha sigut víctima. I aquí en tenim uns quants exemples.

Diu Óscar Palmer, responsable de l’editorial Es Pop, a propòsit dels prejudicis: “No en tinc el menor dubte; de fet, ho veig diàriament, començant pel tracte que es dona als nostres llibres de metal en comparació als que tracten sobre altres temes o estils musicals”. En aquest sentit, assenyala Palmer: “Un dels objectius principals en aquests deu anys que portem ha sigut, precisament, editar de la millor manera possible una mena d’obres que vèiem ignorades o maltractades al nostre mercat. I posar-les al mateix nivell que altres llibres aparentment més per a saberuts que també hem publicat, com les biografies de Bram Stoker, Jim Thompson o James Joyce”.

Alguns dels millors llibres sobre música que he llegit mai tenen el metal com a protagonista i els ha publicat Es Pop. “Per a un segell petitó com el meu -comenta l’editor-, suposen un dels puntals del catàleg. La resposta del públic no només és bona, sinó constant, que em sembla més important. El lector d’aquesta mena de llibres és molt fidel”. Los trapos sucios, l’autobiografia de Mötley Crüe escrita pel sempre interessant Neil Strauss, va molt més enllà del gueto rocker per esdevenir un dels relats més trepidants, delirants i divertits que ha donat el periodisme musical. Lemmy: la autobiografía, a càrrec de Janiss Garza en col·laboració amb el vocalista de Motörhead, t’enganxa encara que no hagis escoltat una sola cançó de la banda anglesa. Soy Ozzy, signada pel mateix Ozzy Osbourne, també brilla amb llum pròpia en el terreny de les autobiografies musicals amb un exercici d’exposició personal i emocional que et farà plorar de riure. I el mateix es pot dir de Slash: la autobiografía, on el guitarrista de Guns N’ Roses i Anthony Bozza et porten al límit amb un anecdotari trenat amb gràcia, punch i intenció literària que no exigeix conèixer les cançons del grup. Segons Palmer, “part del seu èxit ha sigut aquest, que han cridat l’atenció de lectors que ni tan sols són fans dels grups o del seu estil de música, potser perquè són llibres divertits, sorprenents i, dins del seu gènere, gairebé de referència”.

Història amb humor

No només d’autobiografies viu el submon metal. A finals de març, l’editorial Blackie Books va publicar La historia del heavy metal, de l’escriptor, humorista i presentador britànic Andrew O’Neill. Divertit, informatiu i molt subjectiu, el llibre es llegeix amb una fluïdesa admirable i suposa una recomanable guia d’iniciació per a qualsevol neòfit en la matèria i, alhora, també funciona com una revisió històrica del gènere, sense pretensions i amb enginy còmic, per als que estiguin més avesats al tema i vulguin refrescar la memòria. Señores del caos, de Michael Moynihan i Didrik Soderlind, és un fascinant i colpidor assaig sobre l’escena black metal nòrdica. Un thriller brutal que barreja satanisme, violència, rituals, competitivitat i el fulgor creatiu d’un nucli musical que va revolucionar el so i la posada en escena dels 90. O Fargo Rock City, de Chuck Klosterman, observador agut i brillant que aquí ens delecta amb una mirada personal i inimitable als grans clàssics del heavy. O Metalion: The Slayer Mag diaries, aclaparadora revisió d’una de les millors publicacions que hi ha hagut mai sobre el metal i que dignifica el periodisme especialitzat en la matèria. O Eligiendo muerte: la improbable historia del death metal y grindcore, d’Albert Mudrian, vibrant història del metal extrem que per desgràcia pateix una lamentable traducció a la llengua castellana.

La llista és molt més àmplia i variada (per cert, ¿algú s’atrevirà aviat a traduir i editar la memorable i completa història oral Louder than hell?), però el missatge queda clar: el heavy metal té una base literària i periodística tant o més valuosa que el rock, el pop, el jazz o el hip-hop, però molts encara no se n’han adonat. Potser és el moment de tractar-lo amb la mateixa atenció i respecte i fer justícia. “Actualment tot pertany a una mateixa cultura de masses compartida”, comenta Palmer. “I em sembla ridícul pensar que només perquè t’agrada Joyce o perquè t’agrada el jazz no puguis gaudir de Black Sabbath o de les pel·lícules d’horror de sèrie B. Jo ho faig. I és evident que molts dels nostres lectors també”. u