Els germans Gallagher, millor junts o separats?
Anys després de tocar la glòria amb Oasis, Noel i Liam, que actua dissabte a Barcelona, mantenen la seva rivalitat en solitari
De vegades la mala maror i la tensió en una parella és bona per a la creativitat i el show business. Pensem en els bons moments artístics i en els draps bruts que ens han donat duets com els formats per Werner Herzog i Klaus Kinski, Axl Rose i Slash de Guns N’ Roses, o Josema Yuste i Millán Salcedo, sí, els de Martes y Trece. Dins d’aquesta categoria pocs es poden igualar a la relació d’amor-odi -sobretot això últim- entre germans de Liam i Noel Gallagher. Un estira-i-arronsa públic que ens ha donat moltes tardes de glòria. Si fem cas de la llegenda que explica el petit dels Gallagher, Liam, al documental Oasis: supersonic (2016), tot va començar quan ell, sent encara un adolescent, es va pixar damunt l’equip de música de Noel. El que va venir després és història: la formació d’Oasis, uns quants discos que ja són clàssics del pop-rock britànic i també una sèrie de batusses fraternals que van desembocar en el final del grup i en la fi de la seva relació. De fet, no es dirigeixen la paraula des de fa anys.
En els últims dies d’Oasis -ho van deixar el 2009-, molts vam tenir la sensació que Liam i Noel estaven més interessats a barallar-se als tabloides anglesos per mantenir contents els seus egos que a preocupar-se de fer bones cançons; recordem que es van autoproclamar com els millors músics de la història i com els salvadors del rock. Potser utilitzaven les seves declaracions altisonants per tapar la seva evident falta d’inspiració a l’hora de compondre himnes de britpop amb substància. Ara bé, no cal negar-ho, era força entretingut veure com dos joves assilvestrats de Manchester convertits en estrelles d’un dia per l’altre perdien els papers en públic. Com si es tractés d’un etern derbi fratricida o d’una entrega d’ El diario de Patricia emesa en bucle, la guerra ha sigut i continua sent salvatge i terriblement divertida. Els seus punts àlgids són nombrosos i morbosos, i han arribat fins i tot a les mans: Noel etzibant a Liam un cop de puny el 2000 quan va posar en dubte la seva paternitat (cosa que va provocar la suspensió d’un concert a Barcelona), o Liam trencant la guitarra de Noel davant els seus morros el 2009 tot just abans d’un bolo a París.
El que avui encara manté viva la guerra és Liam, que aquest dissabte presentarà a Barcelona el seu primer disc en solitari, As you were (2017), un treball no gaire lluït i força egocèntric, salvat en part pel seu indubtable carisma i la seva veu inconfusible. Fa uns mesos, referint-se a les cançons de Noel, va dir el següent a Twitter: “A tots els fans de Noel Gallagher, puc i podré cantar millor qualsevol cançó escrita per ell encara que em peguin als collons amb un colom de fusta”. També va criticar l’absència del seu germà gran al concert d’homenatge a les víctimes de l’atemptat terrorista a Manchester. Davant de tot d’això, Noel, acusat sempre per Liam depesseter i de nou-ric que oblida les seves arrels humils, respon, de moment, amb àlbums de pop-rock clàssic sota el nom de Noel Gallagher’s High Flying Birds. L’últim, el notable Who built the moon (2017). ¿Traurien el millor d’ells mateixos en una hipotètica reunió d’Oasis o l’invent ja no donaria més de si? No ho sabem, però, de moment, el fet que estiguin sempre barallats ja fa que el pop britànic sigui més distret.
+ Detalls
Liam Gallagher
Razzmatazz (Barcelona)
24 de febrer
