MÚSICA
NEUS MOLINA

Les dones del rap

Raperes com Tribade, Pupil·les i La Furia ens parlen sobre el fet de rapejar i ser dona abans de l’homenatge que es retrà a un referent del gènere: Gata Cattana, que va morir fa dos anys. Un concert-recital, un epíleg entre ritmes urbans, ‘reggaeton’, poesia i compromís que tindrà lloc a l’abril dins del Cítric 2019

Les dones del rap / MARI FOUZ Zoom

“Yo no camelo perfumes de Nina Ricci / soy más de libros de la Silvia Federici / Será mejor que trates mejor a esas bitches / no sea que de repente me escuchen y se compinchen ”. Aquest era un vers de Lísistrata, una de les cançons amb contingut feminista de Gata Cattana. La jove cordovesa, que va morir l’any 2017 després d’un xoc anafilàctic, deixava una herència feta de lletres punyents que acompanyaven un rap amb un alt contingut polític, social i poètic. Cattana es definia com “rapejadora de nit, poetessa de dia i politòloga a estones” i en les seves cançons conjugava el republicanisme feminista de Clara Campoamor o la Teoria King Kong de Virginie Despentes. “Cattana tenia una trajectòria impecable i trencava motlles fent un rap lluny de tòpics, un rap més intel·lectual. La seva veu va representar un abans i un després en la indústria del hip-hop i el rap dominada per homes”, explica la promotora de concerts i periodista musical Alicia Rodríguez. El testimoni de la rapera va ser l’espurna que després han heretat altres cantants i músics, com les noies d’Ira, o bé La Furia, que acaba de treure el seu nou disc, Pecadora (2018), o les Tribade, que acaben de publicar Las desheredadas (2019) i participaran en un homenatge a Gata Cattana dins el Cítric 2019 (30 d’abril, Ateneu Popular 9 Barris).

El rap i el hip-hop naixien durant la dècada dels 70 als Estats Units, als barris més desfavorits de les ciutats, on la majoria de la població era afroamericana o llatina. Les lletres i l’estètica d’aquells primers rapers solien menystenir la dona i objectivar-la col·locant-la en una posició de submissió sexual i alhora també social i política. Tot i la nova onada del feminisme dels últims anys i campanyes com #TimesUp o #MeToo, les lletres vexatòries cap a la dona segueixen reproduint-se. En són bons exemples cançons com Vegas d’Eminem, de l’any 2014, en què la noia era tractada literalment com una gossa addicta al penis del cantant, o Labios tatuados, del raper madrileny Costa, en la qual sense cap mena de pudor es descriu un maltractament físic (“ La pego y la araño, en el club y en el baño / No voy a dejar de darte hasta que te haga daño ”).

Tot i els machis - machitos, en slang de les Tribade-, un tsunami de rap amb nom i veu de dona s’expandeix de manera imparable. “Tot i que de dones músics sempre n’hi ha hagut, ara la indústria les visibilitza cada cop més i això és una bona notícia”, apunta Rodríguez, que també és membre de MIM (Mujeres de la Indústria de la Música). Moltes d’aquestes dones joves, d’entre 18 i 25 anys, han trobat a YouTube i SoundCloud els seus aliats, més enllà de discogràfiques i Spotify. Les noves raperes barregen sense ruboritzar-se el trap, el flamenc, el reggaeton i l’ electrolatino.

Tribade, la valenciana JazzWoman, Tesa o Pupil·les, que en el seu últim single, Cita prèvia, critiquen les lletres masclistes de les cançons de trap i reggaeton, són quatre propostes de música feta als Països Catalans que desdibuixen fronteres i disparen contra el capitalisme blanc dels privilegis, el patriarcat i el masclisme. “No volem masclisme, ni a la música ni enlloc”, sentencia Natalia Pons de Pupil·les. “Estem fartes de sentir lletres masclistes al panorama estatal i internacional que tracten les dones com a objectes. Cançons en què ens diuen putes, bitches o guarres ; temes en què els cantants vacil·len de tenir sexe amb moltes dones, parlen dels nostres culs o pits, ens tracten de manera despectiva; videoclips que ens humilien”. La valenciana Tesa, que presenta nou disc, Rural (2019), encara va més enllà. Allunyada de l’urbs, rebusca dins la ruralitat un so entre el hip-hop i la música urbana, una combinació que barreja arrels, feminisme i festa. La d’Almussafes parla amb orgull de la condició de ser dona de poble. Dels reptes i dels esculls. Dels masclismes imperants i de la lluita de gènere.

No tot el que fan les raperes és rap feminista, però potser sí que és música que empodera la dona. Raperes internacionals com Nicki Minaj es presten a rimes denigrants com l’arxiconegut Hey mama, on canta a duo amb David Guetta Yes I do the cooking / Yes I do the cleaning / Yes you be the boss / Yes I be respecting ” [Jo cuinaré, jo netejaré, tu ets el cap, jo et respectaré], o Becky G a la cançó Mayores, amb Bad Bunny, que narra com sedueix un home “gran” per robar-li els diners, conxorxada amb el seu xicot. “No ets feminista pel simple fet de ser dona. La indústria ha vist que l’etiqueta feminista dona diners i se l’està intentant apropiar per buidar-la de qualsevol contingut polític”, explica la rapera Nerea Loron, més coneguda com La Furia. Normalment aquestes artistes internacionals tenen carreres orquestrades per homes des de grans multinacionals que reprodueixen rols masclistes. Ells posen els diners i prenen les decisions. Alba, aka Bittah, del grup de música Tribade, en la mateixa línia que La Fúria, matisa: “La crítica no ha d’anar dirigida cap a elles, sinó cap a la indústria i el sistema que instrumentalitza el feminisme i certs discursos quan veu que se’n pot treure algun rèdit”.

Tot i així, cada cop més dones agafen les regnes de les seves carreres, com Beyoncé o Cardi B. La polèmica rapera de 26 anys ha sabut, com a bona mil·lennial, treure partit de les xarxes socials i dels reality shows, així com d’un passat de stripper, un ofici que algunes cantants com Lady Gaga han intentat obviar en les seves biografies. Però el discurs de Cardi B s’empodera en aquesta idea del make yourself i de l’èxit de l’ascens social, això sí, sense cap home al darrere movent els fils. Una al·legoria al consum, els diners i les marques que també mostren trap queens com Chanel o Bad Gyal.

Si el hip-hop va néixer com a eina i com a resposta en una societat desigual que empenyia les comunitats migrants i afrodescendents a ser observadores passives del que succeïa al seu voltant, les dones també han trobat en el rap, el trap o els sons urbans aquest espai d’expressió dissident, que des dels mitjans s’intenta catalogar i classificar. “La música feminista no existeix, igual que no existeix la música masclista. El que existeix és el masclisme en la música”, puntualitza La Furia. “Com que ara tot el que és femení s’ha posat de moda hi ha la necessitat d’entendre-ho, controlar-ho i etiquetar-ho, però cal recordar que ja feien música amb lletres empoderadores Christina Rosenvinge, Rocío Jurado o Mari Trini i ningú les titllava de cantants feministes”, diu.

Rap polititzat i transformador

Tanmateix, dins aquesta idea d’empoderament femení hi ha cantants que de manera explícita han polititzat el seu discurs fent valdre la música com un altaveu per denunciar vulneracions dels drets humans, visibilitzar col·lectius oprimits i fer incidència social.

Precursores com Salt-N-Pepa, MC Lyte, Lauryn Hill, Remy Ma i Missy Elliott van sembrar la llavor que es va estendre per Llatinoamèrica, on dones com Ana Tijoux, Sara Hebe i Miss Bolivia van recollir el testimoni. El rap llatí ha funcionat com a amplificador de realitats socials que en el cas de països com l’Argentina o Xile s’han fet permeables a processos històrics travessats per dictadures, colonialisme i bretxes socials i econòmiques. Aquestes FemCees (MC en femení) s’han convertit gràcies a la música en subjectes actius de la transformació sociocultural amb un estil musical nascut dels marges que s’han apropiat i s’han fet seu.

Pel que fa al rap fet a l’estat espanyol, moltes raperes actuals han sigut deixebles de Mala Rodríguez. L’any 2000, la rapera de Cadis publicava Lujo ibérico, un àlbum ple de rima empoderadora. La Mala també va ser font d’inspiració per a Cattana, tot i que la cordovesa va anar un punt més enllà integrant el feminisme històric i combatiu a les seves lletres. Cattana sumava la seva condició de politòloga en els seus sons i s’ho qüestionava tot. Sabia que cada cop que la dona aconseguia alguna cosa, algun avenç, hi havia una reacció oposada que la volia fer retrocedir. “Estem immerses en aquest boom del feminisme i les lluites per la igualtat i al mateix temps l’extrema dreta no para d’expandir-se per tot el món... Bolsonaro, Vox i Trump fan discursos racistes, classistes i masclistes i guanyen eleccions”, opina Alicia Rodriguez. “El feminisme mainstream, el de la samarreta de Zara d’Amancio Ortega, és liberal. Però el feminisme de debò és anticapitalista… Hem d’estar alerta perquè no despolititzin la nostra lluita. Mantenir els ulls ben oberts i seguir rapejant”, conclou La Furia.