Música
ALEIX MATEU

El dol sense dramatisme de Los Hermanos Cubero

‘Quique dibuja la tristeza’ és l’adeu ple de bons records d’Enrique Cubero a la seva dona

El dol sense dramatisme de Los Hermanos Cubero / EL SEGELL Zoom

Repassant els treballs del trimestre de la seva filla, Enrique Cubero va veure aquell dibuix. Què era? A l’escola els demanaven dibuixar la tristesa. L’esbós de tons blaus d’una pacient i una metgessa traçat per la seva filla s’ha convertit en la portada de Quique dibuja la tristeza (2018), el nou disc de Los Hermanos Cubero, “inspirat i dedicat a algú que ja no el podrà escoltar”. “La meva dona va morir fa 21 mesos. Des d’aquell moment em vaig posar a escriure cançons per a mi, per ordenar-me, per plasmar els sentiments i d’alguna manera entendre les coses”, explica Cubero. Amb l’única intenció de compartir-hi les lletres, li ensenyava els escrits al Roberto, el seu germà i l’altra meitat del grup, que finalment el va convèncer per convertir-les en disc. “No estava gaire segur d’utilitzar-les perquè eren cançons molt personals”, confessa. “A mesura de repetir-les i en haver-les convertit en disc, inevitablement havia de posar-hi distància”. Va passar més d’un any fins que va aconseguir-ho i van començar a preparar la gravació.

D’una naturalesa tan íntima i diferent de l’habitual a Los Hermanos Cubero, Quique dibuja la tristeza és una nova manera de reformular la seva particular fusió de música popular castellana, folk americà i bluegrass, aquella música propera al country feta amb guitarra, mandolina, violí i contrabaix. Aquests dos últims instruments s’incorporen ara a la seva habitual formació de duo, “per donar-li una altra dimensió, per diferenciar-lo del que el grup havia fet i enriquir el vessant musical d’una manera més delicada”, explica Cubero.

Les cançons del disc, en l’ordre en que les va escriure, contenen una pena profunda. Però el coixí dolç de la música folk ens evoquen la nostàlgia i la felicitat que Cubero recordava: “No és optimista, però tampoc dramàtic. És un disc emotiu i nostàlgic que evoca bons records. No podem fer altra cosa que mirar endavant i continuar”.