La dècada prodigiosa de Las Ruinas

Com aquelles idees que surten de les nits més canalles, quan algú, en plena pluja de barrabassades forçosament etíliques, diu la barbaritat més gran que puguis imaginar. “¿I si fem deu discos en deu anys i després ens retirem?” És possible que fos en una festa llegendària que algun dels tres membres de Las Ruinas llencés una iniciativa així. Podrien haver decidit fer-se un tatuatge al cul a Magaluf o nedar despullats a les fonts de la plaça Catalunya, però per sort per a nosaltres van triar la música. D’aquella proposta va sortir un dels grups més originals, divertits i sincers, sobretot sincers, de l’última dècada a Barcelona.

Fidels a la tradició, Las Ruinas van acabar el seu novè any de vida amb el seu novè disc, que van publicar la setmana passada. I no n’és un més: és l’últim elapé d’estudi que publicaran. Titulat Alucinaje, és un treball que segueix els cànons del heavy pop -un estil definit per ells mateixos- combinant power pop, punk ramonià, emergència i tornades infeccioses.

Aquest no és un treball de comiat, són cançons que “estan lliures d’aquest compromís”, diu Edu Chirinos, guitarrista i principal vocalista del grup. Un disc que traspua esperit ruina i que es manté ferm al so d’una banda que ha sabut “parar abans de perdre l’essència”, expliquen. Tot i que l’últim disc d’estudi de Las Ruinas acaba amb una cançó -Errantes - que pot interpretar-se com un himne per dir adeu, no és aquest el cas, no es va compondre pensant en això.

El final de l’aventura per a Las Ruinas arribarà el 15 de març a la sala Vol de Barcelona, on gravaran en directe el desè disc del grup, com havien promès quan van començar. Serà l’última oportunitat per agrair-los la quantitat d’èxits de subsòl que ens deixen: “Pensem que és una bona manera d’acabar, amb tota l’energia dels nostres concerts i resumint tot el que han sigut aquests deu anys”. Els perdedors oficials de l’indie de la ciutat ens hauran guanyat per sempre. Això sí que és triomfar.