PER ORIOL RODRÍGUEZ

La cara B del rock català: 10 grups imprescindibles

El llibre ‘Tocats de l’ala. Història oral del rock català’, que publica Contra el 12 de desembre, repassa una era que va tenir grups com Sopa de Cabra, Els Pets, Sau, Lax’n’Busto o Sangtraït com a grans protagonistes. Li hem demanat a Oriol Rodríguez, el seu autor, que ens ajudi a recordar els que no van rebre un reconeixement comercial tan gran

És impossible certificar el dia exacte que va néixer, però si haguéssim de datar l’eclosió de l’anomenat rock català hauria de ser en algun moment del 1989. Abans ja havien sonat grups com Duble Buble, N’Gai N’Gai, Detectors o Grec, que van ser els primers a fer pop-rock en català quan -a la primera meitat de la dècada dels 80- tothom cantava en castellà per mimetització amb la Movida Madrileña. Sau es va donar a conèixer el 1987 amb No puc deixar de fumar, i Sangtraït el 1988 amb Els senyors de les pedres, però és que aquell 1989 va ser l’any que Sopa de Cabra va publicar el seu homònim disc de debut, el de L’Empordà, cançó que es coronaria com el gran himne d’aquella generació i com el primer tema nostrat en ser inclòs en el repertori dels karaokes més selectes. I també va ser l’any en què Els Pets van irrompre en escena amb un elapé també homònim, un irreverent poti-poti sonor on s’entremesclaven maldestrament pop, rock, ska, rockabilly, soul... però que amagava píndoles de l’efervescència de No n’hi ha prou amb ser català, Profilàctic, Ella m’estima... O l’any que per primera vegada vam tenir notícia de Lax’n’Busto gràcies a l’aparició de Vas de punt?... o què!!!, treball de declinació adolescent però amb temes tan refotudament contagiosos com aquella delícia caníbal que és Tinc fam de tu.

Sopa de Cabra, Els Pets, Sau, Sangtraït (els quatre que van protagonitzar aquella històrica vetllada del Palau Sant Jordi) més Lax’n’Busto van significar-se com els noms emblemes d’aquell moviment. Grups extremadament populars però -tot i acaparar tots els titulars- extremadament maltractats per bona part d’una premsa, generalista i especialitzada, que en el millor dels casos els titllava d’incompetents i anacrònics. En l’altre extrem, el rock català també va generar tot un estol de bandes que van passar més desapercebudes però que van deixar un llegat creatiu altament interessant encara ara, gairebé trenta anys després, del tot reivindicable. D’Umpah-pah a Kitsch, de Karda Fàstic a Bars o U-Tòpics, recuperem la cara B del rock català.

BARS

Bars es van formar l’any 1987 a partir de la conjunció de diverses formacions de la sempre prolífica escena sabadellenca. Amb Montse Llaràs al capdavant, la nostra particular Janis Joplin i amor platònic per a molts i moltes d’aquella generació, des d’un inici es van desmarcar de la tendència imperant en el gruix del rock català a través d’un discurs sonor que bevia d’estils com el blues, el rhythm’n’blues i el country. Van debutar l’any 1989 (evidentment) amb un disc homònim que va ser la primera referència de Discmedi, segell de capçalera d’aquella escena. Es van acomiadar una dècada més tard amb Mentre dormies (1999). El seu tema Foc al cos forma part ineludible de la banda sonora d’aquella escena.

DOS PASSOS

La seva va ser una carrera fugaç que va deixar un llegat tan difícil de rastrejar actualment com interessant. En el panorama internacional, els inicis de la dècada dels 90 va suposar l’esclat de la música independent: el shoegazing i el so madchester a Anglaterra o l’ indie rock, el crossover i el grunge als Estats Units. Els barcelonins Dos Passos van ser una de les poques mostres d’aquell rock català que va pujar a aquella onada de guitarres distorsionades. Inclinació per les línies subterrànies del rock que van plasmar en la seva única entrega discogràfica, l’ara gairebé impossible de trobar R.E.I.M. (1993).

KARDA FÀSTIC

Només per la pinta que gastava el seu cantant (un paio ultracarismàtic amb un tall de cabells propi d’un personatge de Tim Burton) sabies que els Karda Fàstic eren una cosa diferent. Com uns Umpah-pah empatxats del funk-rock de Red Hot Chili Peppers o Faith No More o uns Afraid to Speak in Public amb alè de fuet i unes lletres que seguien la tradició tocada de l’ala dels Sisa, Quimi Portet, Albert Pla i demés genis de la nostra cultura popular. Els de Vic van gravar dues joies ocultes d’aquells anys com Eixabuir 1 (1992), amagatall de la inefable La caca de colom, i Mans fredes cor calent (1994).

KITSCH

Més foscos que el castell de la bruixa en una apagada de llum, resposta nostrada a The Cure, Parálisis Permanente, The Jesus & Mary Chain o Pixies, Kitsch van ser la banda de culte en majúscules del rock català. Encara en actiu, la primera tríada de discos del projecte que va reunir el cantant i guitarrista Lluís Costabella i el baixista Joan Pairó resulta especialment fascinant. Són Kistch (1990) i Kitsch II (1991), abocadors de pregàries profanes com Oració, Dia boig, Hora fosca, Art de trair, Déu i el gos o Oració II que van prendre la seva forma més contundent a Kitsch III (1992), àlbum en directe que encara ara ressona sulfurós i amenaçador.

LA GRAN AVENTURA

El concurs de bandes Èxit va ser la plataforma d’enlairament de molts grups d’aquella generació. Els sabadellencs (uns altres) La Gran Aventura van ser un d’ells. Guanyadors de l’edició del 1990, aquell mateix any van publicar el seu debut homònim, un àlbum prometedor que els va obrir les portes de Sony. Amb la multinacional van editar el seu segon treball, Líders i adeptes (1991), disc que musicalment s’aproximava a les formes dels U2 de l’etapa berlinesa i que en les lletres bevia de les teories filosòfiques de Steiner i Mann. Un àlbum més que notable però que no va captivar el públic del rock català. La Gran Aventura van publicar un tercer elapé el 1995, Triangular. Es van separar un any després i van tornar-se a trobar el 2010.

SUI GENERIS

Girona (i província) va acollir un dels planters més prolífics del rock català. D’allà va sorgir el grup que ho va fer esclatar tot, Sopa de Cabra, i també el grup més reivindicat d’aquells anys, Umpah-pah. I de la mateixa manera, una llarga nòmina d’aventurers com Van de Kul, Fes-te Fotre, 972, Barri Baix, Terratrèmol o Sui Generis. Formació germana d’Umpah-pah (molts dels membres dels dos grups van anar junts a l’institut i van compartir projectes seminals), Sui Generis, com molts dels grups del seu voltant, es van entregar al hard rock deutor de clàssics com Led Zeppelin, Deep Purple o Jimi Hendrix. En set anys van publicar cinc discos amb diversos capítols d’alta intensitat.

TANCAT PER DEFUNCIÓ

Tot els dimecres a la nit, al Piano Jazz de Sabadell (sí, una vegada més Sabadell) s’organitzaven unes jam sessions que amb el temps van acabar derivant en un grup que es va anomenar Tancat per Defunció. I és que aquell garito era just al costat d’una funerària. Amb el cantant i guitarrista Jaume Papell com a principal ens creatiu, es van moure entre el blues i el rock americà amb sensibilitat pop per les melodies, una aritmètica sonora de la qual van sorgir Somnis sense retorn, Amor d’estiu, Com vols que t’ho digui o Coses que passen. Cançons que es van quedar a les portes d’elevar-se a la categoria de hits del rock català.

UMPAH-PAH

Umpah-pah van ser la cara A de la cara B del rock català. Els més grans dels desheretats d’aquella generació, criatures fascinantment estranyes entre la classe alta d’aquell fenomen, l’única banda que ja aleshores (i sobretot encara ara) quedava bé dir que et molava del rock català juntament amb Els Pets post- Bon dia. Excel·lència i transcendència per sobre de la resta. I, en bona part, el principal responsable va ser el seu cantant i eix rotor artístic, Adrià Puntí, una de les figures més genials que ha donat la música del país. Assimilant una paleta de referències que anaven del rock al soul, del folk al reggae, totes elles envernissades amb un lleu deix teatral i la poesia arreladament moderna de Puntí, els gironins van encertar a crear una proposta personal i intransferible que va donar com a resultat sis discos, tots ells joies d’aquell temps i aquest país.

U-TÒPICS

Quan als entesos se’ls preguntava per un grup de rock català, sempre contestaven el mateix: Umpah-pah. Si se’ls gratava una mica més també citaven Kitsch. I si se’ls collava encara una altra volta, els més posats en la matèria incloïen a la llista de salvables els U-Tòpics. Des d’Igualada (en la seva primera etapa) van publicar dos discos: U-Tòpics (1990) i El cop que vingui (1992), referències en què, molt més pròxims als temps que corrien que la majoria dels seus coetanis, s’endinsaven en els territoris del rock alternatiu, el blues-rock i el hard rock amb tímides picades d’ull a la psicodèlia (el 2014 van tornar amb Van a Obreda ). Definitivament, van merèixer tenir molta més repercussió. Menció especial per a la seva cantant, la captivadora Maria Salla, la Wendy James de la Catalunya Central.

ZITZÀNIA

Abans de formar Umpah-pah, Adrià Puntí es passejava pels bars de Girona fent versions de cantants com Lou Reed, David Bowie, Leonard Cohen o Pau Riba. Eren vetllades en què sobre l’escenari l’acompanyava Eduard Canimas, que anys després també acabaria protagonitzant una interessant carrera com a cantautor. Entremig de les dues etapes, però, Canimas va liderar Zitzània, formació amb què ja explorava aquell folk rock amb lletres surrealistes que posteriorment modelaria la seva personalitat en solitari. Sorgits en la recta final existencial del rock català, l’any 1997 van publicar el seu únic àlbum, La peixera dels tòtils, un disc sempre reivindicable. u