MÚSICA
JORDI GARRIGÓS

El cantant de Madness, Suggs, estrena pel·lícula a Barcelona

Parlem amb Graham McPherson, vocalista del mític grup britànic de ‘ska revival’, que presenta un documental sobre la seva vida al festival In-edit: ‘My life story’

El cantant de Madness, Suggs, estrena pel·lícula a Barcelona / IN-EDIT Zoom

Encara que avui pugui semblar una quimera, va haver-hi una època en què una cançó pop d’una banda de classe obrera podia arribar al número 1 de les llistes d’èxits sense tenir una multinacional ni una promoció digna al darrere. Només feia falta un senzill que connectés amb la gent. En aquest context van aparèixer Madness, un dels grups bandera -els altres serien The Specials- de l’onada revival de l’ ska anglès de finals dels anys 70. “Eren temps foscos, sense esperança, però vaig tenir la sort de trobar un grup de nanos amb qui compartia aspiracions: escapar-nos d’aquella obscuritat i divertir-nos per sobre de tot”. Parla Graham McPherson, conegut popularment com a Suggs, veu i ànima de la banda de Camden Town. “La nostra vida al North London no tenia gaire bona pinta, amb 16 anys teníem feines de merda i ni un duro, jo tallava carn en una carnisseria. La música ens va salvar”, explica.

El 2017 sona estrany que un grup de ska arribés a passar-se una dècada passejant-se amb comoditat pel top ten de vendes del Regne Unit, però el 1979 tenia tota la lògica: la de Madness era música obrera per a una societat multiracial. “Jamaica estava i està present als carrers d’Anglaterra, a les cases s’hi escoltava els Beatles i els Kinks, esclar, però també Desmond Dekker i Toots and the Maytals”, recorda. D’aquell batibull cultural en sortiria la discogràfica 2 Tone, l’aglutinador de la nova onada de música jamaicana que inundaria de trompetes el depressiu postpunk britànic. Bad Manners, The Selecter, The Beat, The Specials, Madness i, fins i tot, Elvis Costello & The Attractions, van publicar en l’històric segell. “Aquella era la primera vegada que hi havia negres i blancs junts a l’escenari, el punk va estar molt bé, perquè va assimilar el fes-t’ho tu mateix, però a la 2 Tone vam ser innovadors, vam portar la música de la mescla racial a tot el món”, explica Suggs.

La vida més enllà de Madness

Our house, One step beyond, It must be love, House of fun, My girl i un llarguíssim etcètera. La brillant col·lecció de cançons d’èxit del sextet londinenc els consagraria com una de les grans bandes de la new wave : “Hem sigut autèntics privilegiats, vam voltar per tot el món amb els nostres discos i la gent ha somrigut amb aquelles cançons”, recorda. Tot i que Madness s’han mantingut relativament actius com a banda, marxant i tornant -l’any passat van publicar Can’t touch us now, un nou elapé-, McPherson no s’ha limitat només a fer música. A Anglaterra és un reputat comediant, gràcies a espectacles que fusionen cançons i stand-up comedy.

Fruit d’aquest caràcter inquiet s’estrena aquest divendres a Barcelona, i com a plat estrella de la programació de l’In-edit, la pel·lícula sobre la seva vida: My life story, dirigida per Julien Temple. “Fa molt temps que ens coneixem i és el millor fent pel·lícules sobre música”, explica. Serà la primera projecció a escala mundial de la cinta, ja que, la capital catalana, és l’escollida per fer la première internacional. El cantant serà a la ciutat per promocionar el documental i fer un petit concert un cop acabi la projecció, al teatre del CCCB. Un xou vehiculat pel recurrent sentit de l’humor de què Suggs ha impregnat tota la seva obra: “Fent les coses divertides entren millor a la gent. Les cançons de Madness estan fetes per entretenir, no érem un grup tan polític com els Specials, que tenien moltes més coses a dir”. Tot i això, Suggs i la seva banda han sigut un referent de l’antiracisme i l’antifeixisme, cosa que també és fer política. ¿Com veu el londinenc l’estat actual de les coses? “El que està passant amb l’auge de l’extrema dreta és terrible, al final tots acaben sent moviments que volen separar el continent. Per exemple, vosaltres, els catalans, voleu fotre el camp d’Espanya, però, sisplau, no marxeu d’Europa, voldria dir que esteu amb els dolents”.