Música
POL GÓMEZ

25 anys de Sónar en 10 moments inoblidables

El festival de música, tecnologia i creativitat celebra aquest 2018 el primer quart de segle. Quins han sigut els instants més gloriosos?

25 anys de Sónar en 10 moments inoblidables / SÓNAR Zoom

Quants records tens associats al Sónar? N’hi ha de tota mena: des de sessions èpiques fins a pèrdues de telèfons mòbils, des d’amistats forjades les tardes del CCCB fins a concerts a L’Auditori, diumenges sense esma i dimecres previs d’il·lusió. Coneixes el teu artista favorit, retrobes vells coneguts, fas la migdiada a la gespa artificial, compagines música amb conferències, beus cervesa i tastes la gastronomia de casa nostra. I això només és la punta de l’iceberg, un recull ràpid de possibilitats. El Sónar ens ha donat moltes coses en els seus 25 anys d’història: un relat musical i sentimental al voltant de la tecnologia i el ball, el naixement d’una escena de clubs a Barcelona i la felicitat que es concentra en tres dies frenètics de concerts i DJs. Algú va dir que el Sónar era com Nadal en ple estiu: un moment que s’espera durant tot l’any i que sempre arriba carregat de regals i felicitat. Quines són les teves deu experiències més memorables relacionades amb el Sónar? Quins artistes t’han marcat? Tothom té la seva història. La nostra és aquesta, resumida en deu moments transcendents.

La revelació d’Orbital (1995)

Érem massa joves el 1995, i la nostra cultura electrònica encara no era prou madura. Teníem dubtes i preguntes: ¿els DJ són unes persones que amenitzen l’estona entre concerts, o tenen entitat pròpia?, ¿és correcte si només ballem?, ¿ens podem emocionar amb això? I quan van sortir els germans Paul i Phil Hartnoll a l’escenari de la carpa del Poble Espanyol, molts vam veure la llum: un directe electrònic era com una narració contínua -el que feien els DJ-, era emocionant, més vibrant i futurista que un concert de rock, i a més es podia ballar. Aquell dia va canviar tot.

I vam conèixer Daft Punk (1997)

El Sónar ha tingut moltes estrenes, exclusives i moments d’epifania. Quan a poc a poc pujava l’entusiasme per la música de ball, un dels noms que generaven més consens entre el públic ja especialitzat i el que s’ho mirava des de fora era Daft Punk: tenien imatge, energia, riffs, humor. El seu concert del 1997, al nou escenari nocturn de la Mar Bella, va ser un dels primers de la gira del disc Homework, i el primer esdeveniment social important a Barcelona relacionat amb la música de club. El concert va ser un caos de hits tallats a la meitat, més aviat un gest de trol d’internet (abans fins i tot que es popularitzés internet), però històric al cap i a la fi.

La mare de totes les ‘raves’ (1998)

En la seva cinquena edició, el Sónar va voler tancar amb una traca final. Aquell any van tocar els mítics Kraftwerk, però el que més se’n recorda va ser la festa del dissabte a la Mar Bella, una nit que va acabar en forma d’ after hours amb el que en aquell moment era l’ star system del techno a Barcelona, promogut pel festival: John Acquaviva, Richie Hawtin, Jeff Mills i Laurent Garnier (i, d’aperitiu, Dave Clarke). Se’ls va anomenar “els quatre technors ”, fent una broma amb Carreras, Domingo i Pavarotti. Aquell dia va sortir el sol, el Sónar va celebrar l’esperit fonamental de la cultura rave -que la música sigui un instant etern, i que el temps s’aturi-, i mai s’ha superat un moment de felicitat més gran i pura.

La nit màgica de Hawtin (1999)

Els primers DJ estrella de Sónar van ser Laurent Garnier i Sven Väth. Després s’hi va sumar Jeff Mills. Però qui ha mantingut una presència més constant al festival, actuant-hi pràcticament cada any -tot sol, disfressat de Plastikman, amb els seus amics, etcètera-, és el canadenc Richie Hawtin. I la seva millor sessió va ser un divendres a la Mar Bella, quan experimentava amb el seu concepte de sessió híbrida -amb vinils, però també amb efectes i caixa de ritmes- i es va marcar una sessió de ritme palpitant i fúria a ràfegues que fins i tot ell recorda com a històrica.

El misteriós DJ Jamón (2000)

DJ Jamón va inaugurar una tradició: la sessió de cloenda del Sónar, no tant en forma de rave com de comunió entre un artista carismàtic i el públic entregant-li el seu últim esforç, fins que comença a sortir el sol. Aquestes cloendes a l’aire lliure les han signat Nina Kraviz, Tiga, The Black Madonna, Richie Hawtin i Ricardo Villalobos, però el primer va ser DJ Jamón, un artista misteriós que el festival mai va voler identificar, i que finalment va resultar ser Laurent Garnier, que va fer una sessió temàtica de clàssics del house. El nom era estúpid, i la música sublim.

Björk, primera part (2003)

La gran sensació de l’últim Sónar fins ara, el del 2017, va ser Björk, que va punxar sons d’ocells, flautes i ambients tropicals en una sessió inaugural en dimecres en què va aparèixer disfressada de mòmia. Però no va ser la primera participació de la diva islandesa. El seu debut va ser el 2003, quan les nits es van desplaçar a l’Hospitalet, en un moment dolç de la seva carrera: havia publicat el disc Vespertine, s’havia renovat com a productora de sons digitals i no havia perdut el seu olfacte pop. Va trigar gairebé una dècada i mitja a tornar-hi -és així d’excèntrica- i se la trobava a faltar.

Kanye West al Sónar? I tant! (2005)

Poca gent sap que Kanye West ha passat pel Sónar, i dalt d’un escenari. El seu únic concert a Barcelona va ser a la sala 1 de Razzmatazz, en un showcase promocional, però abans d’això va pujar a fer una cançó amb el trio De La Soul, que el 2005 eren un dels grups forts d’aquella edició en què el Sónar començava a dedicar més espai al hip-hop en el seu cartell. West estava de vacances a Barcelona, va demanar passi per anar al backstage amb De La Soul i, sense avisar, va fer un cameo que només un petit grup de privilegiats van veure en directe. I diuen que ho va fer gratis.

Consagració del ‘dubstep’ (2007)

Hi va haver una nit que va canviar la història de la música de ball a tot el món, i va ser al Sónar. Mary Anne Hobbs, locutora de BBC Radio 1 i defensora dels corrents més abstractes de la música de club, va programar un mostrari del so del moment: el dubstep. Ritmes trencats, ecos rotunds, força i foscor amb denominació d’origen anglesa. Burial havia sigut un fenomen underground, ¿però aquest so aniria a més? Sobre l’escenari de nit, les sessions de Kode9, Oris Jay i Skream van demostrar el poder d’aquest so, i al cap de poc temps ja era una moda mundial. Una demostració de força.

La nau espacial de Skrillex (2013)

Skrillex va ser un dels productors nord-americans que van agafar la influència del dubstep -i també la de Daft Punk- per transformar la música de ball en una mena de sucursal del heavy metal amb síndrome de dèficit d’atenció. Va participar en una edició marciana -abans d’ell hi van actuar Kraftwerk- en què es va constatar el poder de la nova branca de la cultura rave als Estats Units, la famosa EDM. Skrillex va sortir d’una nau espacial, va desplegar un espectacle palpitant de llums, vídeo i sons amb textura de làser i es va confirmar com l’heroi de la nova generació electrònica.

Despacio: lentitud eterna (2014)

Despacio va ser un experiment contra l’acceleració del temps i l’oblit de la vella escola. No era un espectacle sinó una instal·lació: un club dins el Sónar, equipat amb la millor tecnologia analògica -el so més pur dels anys 70 i 80-, en què durant vuit hores punxaven James Murphy (LCD Soundsystem) i els germans Dewaele (Soulwax, 2manydjs). Només música disco, pop sintètic, house i techno clàssic, amb un so pur i hipnòtic, càlid i nítid. Com entrar al túnel del temps i anar a parar a les millors discoteques de Nova York. Aquell dia vam saber que la nostàlgia és poderosa, i el passat un tresor que cal conservar.