MÚSICA
BORJA DUÑÓ AIXERCH

Yva Las Vegass, veu dels marginalitzats

La cantant d’origen veneçolà, integrant de l’escena ‘queer punk’ de Nova York, actuarà per primera vegada a Barcelona gràcies al cicle de música llatinoamericana Pájaros

Yva Las Vegass,  veu dels marginalitzats / VENEZUELA EN RITMO Zoom

Yva Las Vegass explica que aquesta serà la primera vegada que toca a Espanya i a Barcelona. “Ara som independents, no? Ah, encara no?” Bé, amb part del govern empresonat i l’altra a l’exili. “Ai, no... O sigui que estem com a Veneçuela”. La cantant veneçolana parla des de Nova York. Instal·lada als Estats Units des dels anys80, va viure la moguda del grunge al Seattle de l’època i va saltar a la fama amb Sweet 75, el grup que va formar Krist Novoselic, el baixista de Nirvana, mesos després de la mort de Kurt Cobain. “Tots ens coneixíem, assajàvem als mateixos edificis... i després en van morir uns quants. Coneixia Patty Schemel, la bateria de Hole; el meu veí era Andrew Wood de Malfunkshun [i de Mother Love Bone], que va morir... L’escena estava plena d’energia, hi havia una camaraderia increïble, fins que la fama s’ho va endur tot i la cosa va canviar, però l’inici estava ple de música i joventut”. “És veritat que era música molt masculina, però també hi havia grups com 7 Year Bitch, Heavens to Betsy... i més tard el moviment riot grrrl, que eren tot dones”, un moviment feminista, però del qual no se’n va sentir part. “Jo mai vaig ser una riot grrrl perquè eren totes blanques. Vaig ser molt exclosa en el nord-oest del Pacífic, encara sort que vaig mantenir la meva pròpia identitat i que fins i tot quan tocava amb Krist Novoselic seguia tocant al carrer i tenia els meus altres grups. Hi tenia amigues però mai en vaig formar part”.

De petita els pares li van regalar un cuatro. “Vaig aprendre a tocar-lo a Barquisimeto, a l’estat de Lara, un lloc on la música del cuatro és molt autòctona. En vaig aprendre i vaig sortir corrents”. Un cop a Seattle, es va posar a tocar al carrer i li va anar bé, perquè “era un lloc molt blanc, hi havia molt poca diversitat” i això va ajudar-la a establir-se amb la seva música. L’experiència amb Sweet 75, però, va ser agredolça: “Molts crítics eren molt racistes, deien coses horribles. Jo llegia les revistes i plorava. Deien mentides, que no sabia cantar... A Sud-amèrica, a les revistes només els interessava dir que jo era lesbiana, però també hi havia crítiques bones”.

Tot i que Las Vegass fa anys que va deixar enrere el rock, la seva música, només amb veu i cuatro, és encara més intensa. El seu treball més recent és I was born in a place of sunshine and the smell of ripe mangoes (2012), una mescla de joropo veneçolà cantat amb actitud punk i “matisos de jazz i de blues”. “Mai vaig tenir una educació musical formal, puc reconèixer els ritmes veneçolans, toco alguns merengues, valsos veneçolans, però la música que faig és una mescla de totes aquestes coses, és el que jo recordo i el que em surt”.

Els seus tatuatges donen la idea d’una persona lliure, que ha viscut molt: en un braç hi du escrit “ Por las buenas ”, a l’altre, “ Por las malas ”. Forma part de l’escena queer punk de Nova York i, a la seva manera, és una activista a favor de les persones marginalitzades. “No estic en organitzacions però ajudo i dono suport cantant, parlant amb nens a les escoles... Soc activista, músic, poeta, boja, he sigut treballadora sexual... Sí, em sembla que estic del costat dels marginalitzats”. S’ha dit que és la veu dels que no tenen veu, però ella diu que això seria vanitós, el que sí que fa és tocar al carrer, al costat de la gent. ¿El folk és la música que es fa sense escenari? “L’escenari és un estereotip del pop. La música del marginat no té escenari, no perquè no sigui valuosa, sinó perquè no en té. La música folk ve del camp, de la gent que no és de la ciutat. Si canto en una granja davant d’un munt de vaques, això és un escenari increïble”.