MÚSICA
POL GÓMEZ

Yuja Wang, molt més que una estrella del piano

La pianista xinesa no només ha injectat joventut a un món que premia la veterania sinó que s’està obrint camí en la història de la interpretació del segle XXI. Demà actua a L’Auditori

Yuja Wang, molt més que una estrella del piano / NORBERT KNIAT Zoom

De la mateixa manera que Glenn Gould mai va acceptar que el titllessin d’excèntric per tocar el piano encorbat, assegut a una cadira atrotinada i amb guants i bufanda -perquè, per a ell, aquella era la manera correcta de tocar, la que li permetia excel·lir en el seu art-, la pianista xinesa Yuja Wang (Pequín, 1987) ha arrossegat durant tota la seva carrera la polèmica absurda de la seva manera de vestir quan toca davant el públic. La música clàssica encara manté un biaix carca, conservador, masclista en moltes ocasions, i sobre Yuja Wang s’ha dit de tot, però sobretot s’ha censurat la seva preferència per la faldilla curta -molt curta- i els vestits de tirants. Com si tenir una genètica privilegiada minvés la seva capacitat interpretativa i el seu procés intel·lectual. Ella, òbviament, ha acabat tipa del debat, i mai ha cedit a la pressió: com una altra jove pianista amb talent superlatiu, Alice Sara Ott -que sempre toca descalça-, ha valorat la seva llibertat per sobre dels condicionants exteriors, i ha vençut.

Yuja Wang ha sigut important per al circuit internacional de la música clàssica per diferents motius. Alguns només tenen a veure amb els mètodes, més que amb el resultat -ha injectat joventut a un món que premia la veterania però que necessita noves estrelles contínuament; ha sigut la figura principal de l’explosió dels intèrprets de piano a la Xina, juntament amb Lang Lang i Li Yundi, i ha sigut la dona que ha dit prou a l’assenyalament pel seu fons d’armari i ha vestit com li ha rotat, cosa que de rebot l’ha catapultat a l’esfera pop-, però n’hi ha un de més important, i és que, més enllà de l’aura d’estrella, Wang és una pianista que s’està obrint camí en la història de la interpretació del segle XXI en els aspectes tècnics i d’ampliació de fronteres.

En el piano contemporani hi ha una tendència -que segurament és fruit de la pressió que exigeix la cerca d’un èxit immediat, de sobresortir quan abans millor en un circuit molt competitiu- que consisteix a tocar molt ràpid i amb vigor, explorant les regions espectaculars de les partitures sense endinsar-se en espais més complexos. Yuja Wang, en canvi, arrisca en cada programa que toca en auditoris o que enregistra en disc. Evidentment, té memoritzats els grans segurs de vida populars -el concert per a piano de Txaikovski, o bona part de Chopin-, però quan decideix enregistrar un disc les seves últimes incursions han sigut en Ravel, Prokófiev o Stravinsky; sent una atracció forta pels compositors russos -inclòs Skriabin- i, quan pot, s’endinsa en l’avantguarda del segle XX.

Hi ha qui encara es fixa en la faldilla

El programa que tocarà demà a L’Auditori potser pot confondre -hi ha programades diferents peces de Mendelssohn, una polonesa de Chopin i el primer concert de Beethoven; romanticisme centreeuropeu sense destil·lar-, però hi ha un matís important: Yuja Wang mai és òbvia, i té com a obsessió no repetir-se, avançar sense descans cap a un horitzó sempre més llunyà i ampli. I aquell impuls de la joventut, tocar ràpid i lluint virtuosisme, el va refredant a poc a poc: amb 30 anys està arribant al punt d’equilibri entre l’experiència i la profunditat intel·lectual, aquella barrera psicològica que separa els pianistes pirotècnics dels intèrprets amb un projecte ambiciós i en desenvolupament, sostingut en lectures i reflexions profundes. Encara hi haurà qui es fixi en la faldilla, massa curta, i no s’adonarà que Yuja és, segurament, el valor més sòlid de la seva generació.