REW

<<

No se’m fa difícil imaginar-me Xarim Aresté jugant per Flix. Jo també em vaig criar pels carrers d’un poble de les Terres de l’Ebre. “És com créixer en una sèrie de televisió, coneixes tots els personatges, pots arribar a aprofundir molt en la ment humana. També recordo una infància sense adults, sempre rodejat de salvatges com jo”, explica Aresté, fill d’un electricista i una assistent de geriatria. El nen que escoltava Sopa de Cabra es va convertir en l’adolescent que flipava en els assajos del grup del seu cosí i que rascava la guitarra del pare fins que va aconseguir que li regalessin una d’elèctrica. “La música va entrar com un vendaval i ho va canviar tot. Veia que aprenia molt, em donava moltes veritats, em nodria”. El Xarim s’alimentava de l’aire. “Escoltava Nirvana, Sex Pistols, Pearl Jam, Pink Floyd... Ho vaig descobrir tot a la vegada”.

Anar a Barcelona és el que més anhelem els joves de poble: “Vaig començar estudiant filosofia, després em vaig passar a magisteri musical, i aquí vaig conèixer els Very Pomelo. I al final no vaig acabar cap carrera...”, confessa. Les seves inquietuds xocaven amb els desitjos familiars. “Per a mi dedicar-me a la música era un salt a l’abisme, no tenia suport a casa. «¿I tu vols ser artista?», em deien. Ells volien que estudiés. Jo vaig seguir el meu instint, però també va haver-hi molt temps de sofriment. Tot eren obstacles, no coneixia a ningú, vaig estar anys sense fer res”, continua. ¿I com se superen aquests obstacles? “No renunciant. La gent que continua fent coses és la que en els moments difícils no ha renunciat”.

PLAY

>

Very Pomelo, més enllà d’un grup de música, era un grup d’amics on Xarim Aresté tocava la guitarra. “Per a nosaltres era com una gamberrada, teníem ganes de fer coses que ens sacsegessen, tot era tan avorrit! Amb ells em sentia molt lliure, el que ens motivava era la frescor que sentíem quan tocàvem, però va desaparèixer. I en la música has de vibrar, si no es nota molt”, explica. El símil amb una relació amorosa és inevitable. “Sí, has de ser valent per afrontar que s’ha acabat”. Aquella frescor la trobava en col·laboracions amb altres artistes. “He après moltíssim fent de guitarrista per a gent tan bèstia com Maika Makovski i Sanjosex”, afirma. Capítol a part mereix Sopa de Cabra: en va ser guitarrista en la seva gira de retorn i ja fa sis anys que comparteix pis a Barcelona amb el Gerard Quintana. “Som molt amics, però cadascú fa la seva”.

En els últims anys, Aresté també s’ha forjat una carrera pròpia i s’ha destapat amb lletres que tenen una forta càrrega poètica. “L’actitud poètica és imprescindible i connecta totes les arts. L’arquitectura sense poètica tampoc la puc entendre. Amb la música passa igual. Com que no tinc estudis de música se’m fa estrany dir-me músic. Sembla falsa modèstia, però ho sento així. En canvi a cap poeta li demanen credencials”. ¿Ets un poeta que fa música, llavors? “Si hagués de definir-me, sí. Però això de poeta també són paraules majors, eh?” O no. Només cal recuperar el seu poemari Catacumba umbilical (66 rpm) o submergir-se -i mullar-se- en Polinèsies, el seu nou disc en solitari després de La rosada (2015) i Lladregots (2013).

FF

>>

“Quan feia aquest disc vaig pensar que m’agradaria dir coses que pugui entendre gent que encara no ha nascut. Com cançons dels anys 30 que em serveixen a mi i que amb el temps s’han fet sàvies. L’èxit deu ser això: que amb els anys les cançons segueixin explicant l’ara”, reflexiona. Polinèsies és un disc de preguntes en forma de cançons on els significats no deixen de moure’s. “No som herois, / som indomables”, canta el Xarim. “Ara mateix hi ha una guerra pels significats de les paraules. Mira amb democràcia! Aquesta cosa de no ser conscients dels significats i ser més conscient de les formes”, apunta. Hi ha més exemples recents: ¿llei o legitimitat? “Sí, estem en una lluita, és fàcil que de sobte llibertat només vulgui dir no portar collar. La pedagogia és la clau, confonem llibertat amb confort i molts cops el confort és el contrari de la llibertat”.

Un dels plats forts del Festival del Mil·lenni és la presentació oficial de Polinèsies (el dijous 29 de novembre a El Molino). “Quan componia em venia de gust fer un disc que fos canyer de tocar en directe, però ha sortit tranquil. Fins i tot hi ha unes quantes balades i jo no n’havia fet mai. No sé si tinc control sobre la meva música o la meva vida, però em permeto el luxe de fer el que em surt i aquest cop anirem a quartet, serà tot més cru”. També ho és un disc que desconstrueix el jo i les emocions. “Potser m’he passat d’abstracte, però al final el que podria dir Polinèsies és que el paradís ha de ser allà on sigues: ara mateix, aquí, l’única relació que tinc amb el món és amb tu, no existeix res més”.