A Wilco ja fa anys que els donem per fets. Ja no són notícia. Si de cas, són els voltants de la seva música els que generen titulars: que si l'anterior Star Wars es podia descarregar gratuïtament, que si la portada de Schmilco és de Joan Cornellà... Però i l’interior, què? Doncs, en el cas d’aquests dos últims treballs, s'aprecia una espècie de vot d'humilitat de la banda de Chicago, que en altres trams de la seva carrera ha volgut abraçar la grandesa, potser confonent-la amb grandiloqüència. Tots dos són treballs breus (poc més de mitja hora) amb cançons curtes i senzilles. Un era molt elèctric i l'altre més acústic. Com alguns treballs de The Band o Grateful Dead, el pop-rock d'arrels dels Wilco actuals troba en l'escala reduïda una exactitud, sensibilitat i calidesa molt especials. Aquest és potser el treball més íntim i nostàlgic que ha fet mai Jeff Tweedy. Per això, cançons de talla petita com Normal American kids o If I ever was a child (molta referència a la infància) al final desprenen una llum gran.
