PLAY
Cultura Música 08/07/2016

El Tour, icona de la cultura pop

Les gestes, mites i llegendes del Tour de França han sigut una font recurrent d’inspiració per a artistes de diversos gèneres. La ronda francesa va fabricar algun dels primers ídols pop de l’esport a tot el món i encara manté l’encant de l’èpica en directe.

Jordi Garrigós
5 min
El Tour,  icona de la cultura pop

Quan a principis del 2011 els Manel van avançar el primer senzill del seu segon disc, 10 milles per veure una bona armadura, els seguidors del ciclisme van fer un somriure còmplice. “Aquell juliol en què es va fondre l’Indurain i vam maleir el danès i les rampes d’Hautacam”, cantava Guillem Gisbert a Boomerang. Com els Manel, tota una generació nascuda a principis dels vuitanta ha crescut amb el Tour de França plenament consolidat com una de les icones pop més importants dels segles XX i XXI, sobretot després de viure en directe les cinc victòries consecutives de Miguel Indurain a la ronda gal·la. Les gestes del navarrès per les carreteres empinades dels Alps van marcar milers de nois i noies, que mataven el temps de vacances mirant les tres setmanes de prova ciclista. “Cada estiu el Tour es cola en l’imaginari col·lectiu de les nacions ciclistes: Bèlgica, Itàlia, Holanda, França, Espanya i, des de fa uns anys, el Regne Unit”, explica el periodista cultural i expert en ciclisme Jaime Casas.

L’hegemonia de la volta francesa com un dels esdeveniments de masses més importants del planeta ve de lluny. Ja als anys 40, dècades abans que el món conegués grans icones esportives mediàtiques com Michael Jordan o Diego Armando Maradona, Fausto Coppi era una figura equiparable. De l’italià interessava tot, no només els seus triomfs al Tour o al Giro, també com vestia, què bevia, amb qui compartia llit o com se significava políticament. Vint anys abans que els Beatles reformulessin el fenomen fan, Coppi era una estrella pop de primer ordre a tot Europa. Casas encara va més enrere: “El Tour es converteix en una icona protopop quan Albert Londres segueix la prova i publica les cròniques que després formarien Los forzados de la carretera. Tour de Francia 1924 ”.

Èpica, glòria, victòries llegendàries, derrotes doloroses... El Tour retrata la grandesa i la misèria humana en directe i sense filtres. A les carreteres franceses hem vist llàgrimes d’alegria i dolor, companyonia incorruptible i traïcions imperdonables, fins i tot morts a les cunetes. Tot el que et pots trobar en una sèrie de la HBO o en una novel·la de Juli Verne ha passat a l’asfalt francès. Amb tots aquests condicionants, a ningú li hauria d’estranyar la gran influència que aquesta prova ha tingut en la cultura popular contemporània, que ha abraçat tot aquest espectacle adaptant-lo i homenatjant-lo a la seva obra.

“Als vuitanta, el Tour ja formava part de la cultura pop europea però el tema de Kraftwerk hi va posar banda sonora”, diu Jaime Casas. Es tracta de la primera gran aportació de la ronda francesa a la música pop. L’any 1983 Kraftwerk ja eren un grup d’èxit i la seva electrònica era un referent per l’ús dels sintetitzadors que tant marcarien el gènere més tard. El que el món no coneixia era la seva devoció pel ciclisme. S’explica que el seu fanatisme era tan gran que Ralf Hütter i Florian Schneider -els dos membres originals de la banda- feien part dels desplaçaments entre concert i concert pedalejant, i les primeres paraules de Hütter quan va despertar del coma produït per un accident de trànsit van ser per preguntar on era la seva bicicleta. Fruit d’aquesta afició van publicar el senzill Tour de France, cantat en alemany per una cara i instrumental per l’altra. El zenit d’aquella cançó arribaria el 2003 quan, remesclada i adaptada al format jingle, va ser la cançó oficial de la prova en l’edició del seu centenari. Aprofitant l’efemèride, els Kraftwerk van llançar un disc dedicat íntegrament a la ronda francesa: Tour de France Soundtracks.

Un altre grup reconegut que va homenatjar indissimuladament el Tour de França van ser els escocesos The Delgados, que van escollir el nom de la banda recordant el ciclista espanyol Perico Delgado. El segovià va guanyar un Tour l’any 88 i va acabar amb totes les opcions de repetir victòria perdent-se pels carrers de Luxemburg abans de l’etapa pròleg de l’any següent. Aquesta història, unida a les seves escapades amb més cor que cap als ports de muntanya dels Alps, va enlluernar els compositors de Coming in from the cold, que fins i tot van titular el seu segon disc amb un nom ben ciclista: Peloton (1998).

La llista de cançons dedicades al Tour o que fan referència a aquest esport és extensa. Engloba des de Vetusta Morla (a Tour de Francia canten “Escribieron nuestros nombres con brochazos blancos y al revés, igual que en el Tourmalet” ) fins a Queen, amb Bicycle race. Noms com Fred Poulet, Sam Valkenborgh i Mama Kids han dedicat cançons a diversos ciclistes guanyadors del Tour, i si ampliem la tria a homenatges a la bicicleta com a mitjà de transport la llista es torna interminable: Madness, Vampire Weekend, Ty Segall o Blur, per dir-ne un grapat.

Malgrat que a casa nostra el Tour no té la mateixa tirada que a França o Bèlgica, la prova francesa també ha inspirat artistes catalans. A més dels Manel, Antònia Font (Per jo i tots es ciclistes ) o Dr. Calypso ( CCCP ) han parlat de ciclisme a les seves cançons, el cantautor Paul Fuster va fer una gira pel país en bicicleta l’any 2013 i Òscar D’Aniello (Delafé) va pedalar entre Barcelona i Milà per escampar les cendres del seu pare a la ciutat italiana. Un dels músics més vinculats al món del ciclisme és Miqui Puig, que considera que el pop i el ciclisme comparteixen “la cultura de l’esforç i la bellesa de l’estètica”. El cantant de l’Ametlla del Vallès, expracticant de trialsín, recorda quan va trobar-hi aquesta relació: “Veient Paul Weller tocant amb The Style Council amb un mallot ciclista”, explica. Amb la seva banda de sempre, Los Sencillos, van homenatjar un gran ciclista (Marino Lejarreta a Retro ), però ha sigut acompanyat del seu últim projecte, l’Agrupació Cicloturista Puig, quan l’afició s’ha fet encara més explícita: “Ens fem dir cicloturistes perquè l’únic esperit que tenim és el de fer-ho bé, maco i per plaer. Nosaltres ja no estem per fer esprints ni competir amb ningú. És una metàfora de la meva vida”, diu Puig.

Pel que fa a la literatura, el ciclisme ha generat molt material sobre el gènere. Com passa amb l’alpinisme o l’escalada, el Tour no necessita escriptors que inventin grans gestes, la realitat sempre ha superat la ficció. Hi ha desenes de referències per llegir el que han donat de si els més de cent anys d’història de la prova. Bahamontes parant al cim de La Romeyère amb tant avantatge que va demanar un gelat, la mort de Tom Simpson al Mont Ventoux, les heroïcitats d’Eddie Merckx, la pujada de Marco Pantani a l’Alpe-d’Huez l’any 1997 o l’anglès Bradley Wiggins entrant guanyador a la meta dels Camps Elisis amb l’emblema mod a la bicicleta. Al Tour no li calen guionistes i sí cronistes, com és el cas d’Ander Izaguirre, exciclista amateur que va posar moltes d’aquestes històries per escrit al completíssim Plomo en los bolsillos (Libros del KO), amb set edicions com a aval. Fins i tot s’ha creat una editorial en castellà especialitzada en ciclisme, Cultura Ciclista, amb biografies d’herois de la ronda francesa com Ocaña i Pantani, i també una revista especialitzada en cultura ciclista, Volata, amb seu a Barcelona.

Més anecdòtica és la incursió del Tour de França en el cinema, malgrat que hi ha una basta oferta en documentals. Actualment, i aprofitant l’edició d’enguany de la prova ciclista, s’ha estrenat The program, dirigida per Stephen Fears i que és un biopic sobre Lance Armstrong amb la ronda francesa com a gran protagonista.

stats