Seward, inconformisme sonor i sense xarxes

El grup de Barcelona presenta el seu quart disc envoltat de projectes paral·lels i la lluita diària per transformar alguns dels ‘modus operandi’ de la indústria musical

Jordi Garrigós

3 min

Seward, inconformisme sonor i sense xarxes MARINA R. COLAS

Ja tens llibre per Sant Jordi? Consulta el recomanador de l'ARA

“És el que passa quan estires una mica del fil”, comenta Adriano Galante (veu i guitarra) després de més de tres quarts d’hora d’entrevista. Galante i Pablo Schvarzman (guitarra) naveguen entre temes, enllaçant conceptes i aportant elements complementaris, un darrere l’altre. Els apassiona xerrar, deu ser la segona cosa que més els agrada després de la música, de la qual parlen amb entusiasme i energia infecciosa. “ We prefer to és un disc de canvi sonor, estètic i qualitatiu. Hem hagut d’investigar molt fins a arribar a tocar la tecla que acostés l’elapé a com sonem al directe. De fet, és tan lliure com un concert”. Adriano Galante descriu d’aquesta manera el quart disc de Seward, una banda que es presenta a si mateixa com un col·lectiu d’acció sonora. I no és una definició gratuïta, perquè mentre fan promoció d’aquest nou treball, del qual ja han avançat un parell de cançons, preparen un espectacle de música i poesia amb el director de Carne cruda, Javier Gallego; una instal·lació sonora amb cinema expandit (el dijous 30 a la Fabra i Coats), i una residència a L’Auditori amb Jordi Oriol per reconstruir Jesucrist Superstar. Seward no és un grup a l’ús, s’escapen dels límits del pop, viatgen allà on els porti l’aventura.

I per gravar aquest disc el destí els va portar a Texas, per treballar amb Scott Solter (St. Vincent) i Matt Pence (Centromatic) amb un precepte clar: “No teníem cap límit tècnic i ho deixàvem tot obert per experimentar el que pogués sortir d’allà”, assegura Pablo Schvarzman. Un grup peculiar? “Crec que fem música per a tots els públics en el sentit més vivencial, són cançons com les de Raphael o Julio Iglesias, el que passa és que les produïm d’una altra manera”, riu Galante.

Si la música que fan Seward és diferent, la seva actitud davant la indústria i com funcionen alguns dels seus mitjans de producció, també. Per exemple, amb la promoció: han abolit qualsevol rastre d’autobombo a la xarxa, la banda practica l’abstinència digital: “Som crítics amb les coses que passen al nostre entorn i intentem analitzar i investigar el que veiem que no acaba de quadrar-nos. Prenem les decisions en conseqüència i normalment ens porten a buscar una altra via”, diu Schvarzman. En aquest cas és deixar tota aquesta feina al seu equip (discogràfiques, promotores) i que el nom de Seward no sigui en cap xarxa social. “No fugim d’aquest món, expressem les nostres preocupacions i fem propostes constructives”, s’explica Galante. “Sovint fem les coses per inèrcia i no ens les plantegem: ¿s’ha de tenir un Facebook, un Twitter i un Soundcloud? Per què?”, es pregunta Pablo Schvarzman.

Una altra de les seves batalles és la relació entre el grup i les marques comercials que patrocinen concerts i festivals on toquen. “En el moment que pugem a un escenari i hi ha un gran logo al darrere, estem formant part d’un anunci. D’acord, doncs això s’ha de pagar”, assegura Schvarzman. “Estem en el nostre dret a no tocar al davant d’una marca, i hi ha llocs on s’ha respectat la nostra postura -Palo Alto- i d’altres que no -Cruïlla, Primavera Sound-. És possible que no ens tornin a trucar d’aquells festivals, què hi farem”, lamenta Galante.

Totes aquestes preocupacions s’han traslladat, també, al Sindicat de Músics Activistes de Catalunya (SMAC!), del qual els Seward són militants actius: “El 3 de desembre es presenta i ja començarem amb les campanyes d’afiliació”, diu, orgullós, Galante. Músics de Barcelona, prepareu-vos per a llargs i profitosos debats si ells són a primera fila.