LA PORTADA
BELÉN GINART

Roger Mas: “L’explosió de dignitat d’aquesta tardor quedarà a la memòria”

Es va imposar el repte de fer un disc sense cap text propi i li va sortir ‘Parnàs’, un recull de poemes musicats, d’Espriu a Toni Gol Roca. Desitja no retirar-se mai, però vol temps per fer “de pageset”

Roger Mas:   “L’explosió de dignitat d’aquesta tardor quedarà a la memòria” / RUTH MARIGOT Zoom

REW

<<

Amb l’avi Joan, el músic, tot era un joc. Es posaven al forat de l’escala de la casa familiar, “on hi havia més reverberació”, i allà Roger Mas va aprendre a gaudir amb la música, lluny de les rígides imposicions del conservatori. En el seu últim disc, Parnàs (2018), el cantautor de Solsona ha reunit tots els poemes d’altres autors que ha anat musicant: Maragall, Espriu, Martí i Pol... És un disc ple de passat perquè fins i tot els textos de coetanis que admira, com Amadeu Vidal i Bonafont i Toni Gol Roca, són antics, obres de joventut, escrites quan els autors tenien 17 anys -“que és quan jo els vaig conèixer”-, i estan amarades de “l’impuls de la joventut, que és aquesta enyorança que tenim tots”.

Amb la mare, la filla de l’avi músic, tot era amor per les arts. Les classes de pintura, les de música, la passió pels llibres, tot va ser idea seva. Li va recomanar que llegís el Viatge al país dels Lacets, de Sebastià Sorribas, i ja no va tenir aturador. El nen podia triar tant com volgués sense por d’acabar-se la biblioteca de la mare. “És una fetitxista dels llibres, hi té una relació especial, li agrada tant llegir-los com tenir-los ben ordenats a la biblioteca”. Seva era la guitarra amb què el Roger Mas va començar a fer cançons. “Les feia per a mi, no amb la voluntat de compartir-les, però Luis Paniagua, un músic que aleshores vivia a Solsona, em va gravar dues cançons i les va enviar al programa de Salvador Escamilla a Catalunya Ràdio. Vam guanyar el premi del programa i el Salvador em va encaminar una mica”.

PLAY

>

Cada any fa entre 35 i 40 concerts, “tant si hi ha disc nou com si no”, i això és el que li espera els propers mesos. “És el que el mercat dona de si”, assegura. Com que Parnàs encara fa olor d’acabat de sortir del forn, es troba immers en la dinàmica de promocionar-lo, “de vendre el peix”, diu, a l’espera de poder agafar embranzida i concentrar-se només a tocar. S’admira de com li han canviat les emocions en relació amb el públic. “En acabar els concerts de la gira del primer disc sortia com un llamp al lavabo a plorar desconsolat. Tenia una sensació de vergonya infinita, de ridícul, em sentia com una ballarina d’estriptis. Per a mi fer cançons era una cosa molt íntima i no estava preparat per compartir-ho amb la gent”.

La cosa ha canviat tant que ara els directes són el que dona sentit a la seva feina. “Que t’escoltin durant una hora i mitja en silenci i a sobre t’aplaudeixin en acabar és una droga, enganxa”, reconeix.

La primera cita amb públic de Parnàs ha estat fora de casa. “El mateix dia que aquella colla se’n van anar a Brussel·les vaig decidir que el disc l’estrenaria allà”, diu. I a d’altres llocs que aniria, si trobés la manera. “No te’n pots anar a Estremera o a Soto del Real a fer un concert. I tampoc no hi pots enviar un innocent CD. Em fa molta tristesa que hi hagi a la presó sense judici quatre persones bones, que no han fet mal a ningú”. Però no es vol recrear en el drama. “L’explosió de dignitat d’aquesta tardor quedarà marcada a la memòria. De perdre en tenim els collons plens, ja no ens ve d’aquí. L’alegria i l’emoció de l’1 d’octubre no tenen preu”.

FF

>>

Arribem al futur sense haver explicat un tret bàsic en la substància de què està feta Roger Mas. L’orgull desbordant de ser de Solsona. “Als solsonins des de petits ens pugen amb una mena d’ultranacionalisme local”. Enamorat de la natura, en el futur li agradaria poder fer “de pageset”. De moment, es concentra en una versió particular de les feines del camp. “Tinc un parell de plantacions de noguers dedicades a la fusta, poca feina al cap de l’any. Però m’entusiasma la desbrossadora, que és una màquina que fa molt soroll. És com trencar plats, però si et poses a trencar plats, quan et gires et trobes un munt de restes per netejar i recollir. En canvi, amb la desbrossadora, quan vas a la rasa amb els esbarzers, et gires i ho trobes tot en ordre, has trencat plats però tot està bé”.

En tot cas, la vida de pagès l’hauria de combinar amb la droga del directe. “Jo em veig sense jubilar-me, m’agradaria fer-me vell als escenaris, anar cantant cada cop més fluixet”. I voldria que aquells 35-40 concerts l’any tinguessin altres escenaris. “El meu marc referencial és el marc lingüístic, i em faria molta il·lusió que poder tocar a tota la nació fos més senzill. La indústria cultural té unes fronteres grosses, i a mi m’agradaria que hi hagués un mercat cultural més unificat, que fos més senzill fer concerts a València, a les Illes. Però el marc mental de la gent, començant per les mateixes oficines de management, és autonòmic. El somni humit que tinc és que tota la gent que entén la llengua pugui gaudir del que es fa en aquesta llengua”.