MÚSICA
BORJA DUÑÓ AIXERCH

Pupil·les: feminisme combatiu a ritme de rap

El grup liderat per Natàlia Pons i Mireia Matoses viu un moment dolç arran de la bona acollida de les cançons ‘V’ i ‘Colps de puny’. Actuen al Mercat de Música Viva de Vic

Pupil·les: feminisme combatiu a ritme de rap / MMVV Zoom

“Els nostres conys, les nostres cases, carícies, queixes, desitjos i frases. Epicentre latent, el tenim oblidat, la figa protagonista la posem en un altar”. És part de V, un dels nous clips que han acabat de posar en el mapa el rap feminista de Pupil·les. Aquesta oda a la vulva i la masturbació femenina en temps de lluita per la igualtat de gènere resulta gràfica, poètica i punyent. Més recent encara és Colps de puny, que parla de la indefensió de les dones en un món ple d’agressivitat masculina: “Gira la mirada espantada caminant, té por a la nit, carrers mal il·luminats. Escolta xiular dèbil, cada colp més prop, apreta el pas de pressa com si anares a galop”. A través d’aquestes cançons, molta gent acaba de descobrir el grup valencià liderat per Mireia Matoses i Natàlia Pons i completat per DJ Rule (Joan Rodríguez), malgrat que el seu segon treball, Les silenciades,és del 2017 i que el primer, Bruixes de dol, també autoeditat, és del 2014, de quan encara es feien dir Pupil·les Dilatives i tenien una tercera cantant, Montse Morales. “Sí, la gira més productiva pel que fa a la qualitat dels festivals ha estat aquest estiu i tenim la sensació que a Catalunya ja ens coneix molta més gent”, explica Pons. Una parada important d’aquest periple és la d’aquest 12 de setembre al Mercat de Música Viva de Vic.

Tant Pons com Matoses són filòlogues i professores de català, de manera que el focus del grup és, en primer lloc, literari. Matoses és qui escriu les lletres, mentre que Pons s’encarrega de les tasques de gestió. “Escriu com si pensara jo -s’afanya a aclarir-, no hi ha cap problema”. La part musical sorgeix a l’estudi, amb el productor Mark Dasousa. Però d’on surt l’impuls de formar un grup com Pupil·les? “Tots els grups del nostre panorama són homes i nosaltres enteníem que això no podia ser”. El discurs feminista és, per tant, totalment inherent a la gènesi d’un grup que neix d’una necessitat de protesta. ¿No hem arribat encara al punt de normalitat en què els grups de noies no necessitin parlar de feminisme? “No, ara estem en un punt en què se’ns està començant a escoltar i, per tant, ens cal reivindicar que som aquí”. Una necessitat que es fa encara més evident quan es troben amb actituds masclistes fins i tot mentre fan la seva feina. “Sí, fins i tot una vegada vam haver de parar un concert perquè a primera fila hi havia un noi bavejant-nos i dient coses completament contràries a les nostres cançons, vaja, que no ens estava escoltant, dic jo... no s’estava assabentant de les lletres perquè si no no hauria fet el que va fer: dir-nos obscenitats; ha passat un parell o tres de vegades”.

Alguna cosa està passant quan, segons Pons: “Tenim Candela Roots, que és un grup de reggae, Tesa -més actual com nosaltres-, Esir, Machete en Boca -raperes en castellà- o Maldats, que també té diverses components dones”. La música en valencià és tradicionalment política i combativa, però ¿s’ha oblidat de la lluita per la igualtat de gènere? “Sí, teníem unes lletres que parlaven de molts àmbits d’esquerres però la lluita de gènere estava oblidada”. D’un temps ençà, el fet de cantar en valencià s’ha normalitzat, però Pons recorda -parafrasejant-la- una frase de Feliu Ventura que deia: “Els casals i ateneus del País Valencià, amb els grups de música, van servir com la conselleria de Cultura que no teníem”. Es refereix a grups com Obrint Pas, La Gossa Sorda i Aspencat: “A través d’aquesta música hem tingut un altaveu i hem pogut existir”. Fa deu anys, cantar en valencià ja era una presa de posició, però això ja comença a agradar-los poc, diu Pons, que prefereix que es parli de l’estil d’un grup que, per cert, prepara un nou EP amb noves cançons que aniran ensenyant progressivament d’aquí a la primavera.