Després de vuit discos i dues bandes sonores (una d'elles, per la inclassificable pel·lícula d'animació japonesa Tekkonkinkreet), el matrimoni musical format per Andy Turner i Ed Handley té les seves manies com qualsevol altre matrimoni. Més de trenta anys de carrera donen per seguir experimentant amb el teu so extraient-ne el millor, com en el primer tema, Do matter, molt còsmic analògic i proper a l'ideari de John Carpenter; o per continuar jugant amb el sintetitzador pop que ja sonava vell en la primera dècada del segle XXI, com a The bee. Conscients que la seva fórmula IDM continua funcionant i no envelleix, Plaid ens regalen una successió de temes excitants i molt brainllables (és a dir, per ballar amb la ment) com Dilatone, Yu mountain o Salodore, que haurien d'estar entre el millor de la seva carrera al costat d'Eyen o Itsu. Clàssic i divertit, The digging remedy (2016) no és un disc més de Plaid, sinó la constatació sonora que són una de les bandes més sòlides de la història de la música electrònica.
