Havia de passar: Joan Pons, el que escriu de música, parlant sobre l’altre Joan Pons, el que fa música. Així que aquest cop té sentit fer servir la primera persona perquè no sembli que parlo com una diva, en tercera persona. També va bé confessar que sempre he experimentat una forta empatia homònima que m’ha dut a exclamar que I les sargantanes al sol era millor que Fleet Foxes, que Vol i dol era digne d’Ovidi Montllor o que La figura del buit era el nostre Come on feel the Illinoise (Sufjan Stevens. Així que, d’entrada, ja abraço La força amb simpatia. I això que, el molt punyetero, no és deixa. És un disc tancat i misteriós, a l’extrem oposat dels músics catalans que ara fan discos oberts i clars. El Joan Pons de La força és un druida que llança cançons com si fossin pedres rúniques, a veure què signifiquen, perquè ell tampoc té del tot clar què volen dir aquests 11 temes junts. Aquest cop, el seu folk tel·lúric desprèn més que mai l’encís i la bellesa d’un enigma. És el nostre Julian Cope!
