LA PORTADA
BELÉN GINART

Pere Camps: “Hi ha un odi profund cap a la cultura que fa pensar”

El director del BarnaSants és un home d’idees fermes i energia per defensar-les. Catalanista i d’esquerres per família i convicció, veu en la cultura “el Kalàixnikov del segle XXI”

Pere Camps:   “Hi ha un odi profund cap a la cultura que fa pensar” / MARC ROVIRA Zoom

REW

<<

Els records d’infantesa fan somriure Pere Camps (Barcelona, 1955). La seva mare és aragonesa, una de les moltes emigrades econòmiques dels anys de la postguerra. El pare, de família d’Hostafrancs de tota la vida. Els estius l’enviaven al poble matern, on els avis vivien en una masia aïllada. Sense altres nens amb qui jugar, era “com un Robinson” que es perdia durant hores al camp, acompanyat només del seu gos Norte. “D’allà em ve un cert gust per la solitud. Soc molt sociable, però de tant en tant necessito estar sol”. També en la infantesa arrelen les seves conviccions, el catalanisme i els ideals d’esquerres, pels quals ha lluitat tota la vida. “El meu pare va néixer un 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya. I jo un 7 de novembre, dia de la Revolució Bolxevic”, il·lustra, com si les dates fossin més que una anècdota. A ell el va marcar l’activisme de la família, republicana per tots els cantons (començant per l’avi matern, represaliat després de la guerra, i l’àvia paterna, militant del PSUC i exiliada).

Camps va començar a treballar de molt jove i de seguida es va implicar en els moviments sindicals, on ràpidament ocuparia llocs directius. Després va estar a la primera línia de SOS Racisme. Fins que va entendre el potencial de la cultura, que considera, ho ha dit molts cops, “el Kalàixnikov del segle XXI”. Aleshores va organitzar el recital dramatitzat No pasarán!, cançons de guerra contra el feixisme, amb Quico Pi de la Serra, Carme Canela i l’actriu Lali Barenys, “la primera producció del Memorial Democràtic”. Naixia així l’embrió del BarnaSants.

PLAY

>

El BarnaSants és el passat, el present i el futur de Pere Camps. “El vaig crear el 1996 amb la idea de recuperar la cançó, llavors totalment abandonada, com una eina per a la transformació social. Tothom reivindicava la cançó però ningú feia res per ella”, assegura. Va començar a les Cotxeres de Sants i, amb pocs ajuts i molta voluntat, es va anar consolidant i creixent. Fins que en la desena edició es va establir la xarxa de seus “d’igual a igual”, amb abast a tots els indrets de parla catalana, que mantenen fins ara. “Les programacions són úniques a cada seu, no es fan bolos. Totes les seus estan en peu d’igualtat”, diu Camps.

L’edició present començarà el 26 de gener i acabarà, com totes, en una data tan poc casual com el 14 d’abril. Seran més d’un centenar de concerts en 22 seus, segons el doble esperit de la programació del BarnaSants: suport a artistes emergents i reivindicació i homenatge dels consolidats, sense deixar mai de costat el compromís ideològic. Hi haurà un recordatori a Manuel Vázquez Montalbán en el quinzè aniversari de la seva mort; es posarà en valor el llegat de Ramon Muntaner; es donarà veu als clàssics com Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet i Paco Ibáñez; es recordarà el 50è aniversari del Maig del 68 i els moviments socials coetanis amb un concert de cançons de revolució; se sentirà la veu de la italiana Giovanna Marini, referent de la cançó popular del seu país; es repassaran les cançons de combat des del punt de vista de les dones...

FF

>>

Camps vol que el BarnaSants vagi més enllà de la música en viu i sigui una àgora on debatre sobre les polítiques culturals. “És imprescindible tenir aquest espai de reflexió perquè hi ha un odi profund cap a la cultura que fa pensar, i per això generalment la cultura té una merda de pressupost. Però la cultura és un pilar bàsic de la societat. No es pot construir la sobirania d’un país sense la cultura”, reivindica. Camps és dels que pensen que els càrrecs no poden ser eterns. “He d’anar buscant la manera que la direcció canviï de mans. Es necessita saba nova. En tot cas, jo puc ser director emèrit, que m’explotin a partir de tots els contactes que tinc. Hem de fer una transició, i ha de ser col·lectiva”, diu Camps. Creu que el relleu efectiu es podria fer en tres o quatre anys. “Si cal no me’n desvincularia del tot. Però la meva aportació fonamental ha de ser el coneixement”.

Sap perfectament com voldria ocupar el temps lliure. “Necessito espai per a la gent que estimo”, diu. I li agradaria poder invertir més estones en la seva gran afició, l’horticultura. “Visc a Camallera i hi tinc hort i gallines. Entre forat i forat de la feina cuido dels tomàquets, les albergínies, els pebrots... Tot és biològic, no hi entra cap químic”, diu amb orgull. Després de tota una vida de compromís, creu que ja li toca començar a desfilar cap a un racó més íntim. “Sé que com a ciutadà tinc un deute, he d’ajudar la gent i participar en tot el que pugui. Però jo ja soc a la recta final”.