Pearl Jam, Guns N’ Roses... tornen els 90

El prestigiós crític musical Simon Reynolds va publicar l’any 2011 Retromania: pop culture’s addiction to its own past. En aquest assaig imprescindible, Reynolds apunta que la cultura pop és un fenomen cíclic obsessionat amb el seu passat. És a dir, que en el cinema, la literatura, la moda, el disseny i la gastronomia, però molt especialment en la música, tot acaba tornant.

No fa gaire, la dècada dels 80 era considerada una aberració. Uns anys, deien, lamentables per a la música i criminals per a la moda. Però vivim en un món retromaníac i el que abans era horrorós ara és reivindicat com un model a copiar. I com que després dels 80 venen els 90, sembla que estem a punt de reviure el decenni que va de la caiguda del Mur de Berlín a la irrupció de Napster.

Aquest viatge amb Delorean cap als 90 va començar, tímidament, tres o quatre anys enrere amb el retrobament de grups més o menys minoritaris però representatius d’aquella època i de l’indie rock com Luna i Royal Trux, la tríada capital del moviment riot grrrl : Babes in Toyland, L7 i Sleater-Kinney, emblemes de l’ emo com The Promise Ring, American Football i Mineral, i institucions del shoegazing com Ride, Lush i Slowdive.

Més rellevants han sigut les reunions de Temple of the Dog, la superbanda del grunge que van formar el malaurat Chris Cornell de Soundgarden i els membres de Pearl Jam (grup que no ha marxat mai però que aquest 2018 enfilarà una nova gira mundial que els portarà a Barcelona el 12 de juliol) i un dels últims grans monstres del rock com és la formació gairebé original de Guns N’ Roses, que tornaran a visitar-nos l’1 de juliol, 25 anys després del que fins ara ha sigut el seu únic concert a la capital catalana (eldel 5 de juliol del 1993).

Ara només falta que els germans Gallagher, prohoms del britpop, anunciïn la reactivació d’Oasis i el retorn als 90 serà definitivament definitiu. Vaja, que ja podeu anar recuperant les camises de franel·la.